La indiferència és un càncer devorador dels sentiments. Aquest migdia la plaça de Sant Jaume, el cor de la capital catalana, no ha bategat, somorta com la pàtria antiga. Unes desenes de persones configuraven l’interès ciutadà. Ni crits ni forts aplaudiments. El 128è President de la Generalitat de Catalunya ha pres possessió del seu càrrec.
He seguit per televisió l’acte. El nou President ha pres possessió del càrrec amb dignitat i un discurs amb decòrum institucional, sense alè identitari i amb el previsible epíleg de versos espriuans.
Tot el que hi hem vist tenia l’estètica socialista, obvi, el President del Govern ho és i el seu partit tot ho omple, ni ombra d’ERC que o bé s’ha amagat o bé TVC l’ha ignorada .
El Govern català és ja un govern socialista com el d’altres comunitats autònomes. El mapa de la distribució del poder polític a l’Estat és el retrat del poder alternatiu del Govern espanyol, la gavina i la rosa, PSOE i PP. Només Euskadi en trenca el dibuix, és l’unica de les milenàries nacions que mostra a la mateixa Espanya, a Europa i al món (si aquest mirés el mapa) que Espanya no és la nació-Estat pretesa.
Euskadi mostra orgullosa que té un govern nacionalista. Per a alguns dels seus partits polítics la nació és el primer : EA, equivalent a ERC, mai no ha abandonat el PNB -malgrat les seves marcades diferències ideològiques-, mai no hagués donat els vots per a fer lehendakari el candidat socialista ni hagués deixat el país sense el lideratge d’un govern nacionalista possible. L’equivalent basc de l’IC català, per nacionalisme o per a no diluir-se en el socialisme, ha recolzat amb la força dels seus vots el PNB. No ens pot sorprendre el vigor i l’orgull d’Euskadi. L’envejo perquè, més enllà del PNB, d’altres partits creuen en la pàtria basca i sotmeten a ella ambicions legítimes i ideologies.
No escric aquest apunt ni amb ràbia ni despit, ni amb melanconia ni enyorament. Per a mi, nacionalista catalana i sociodemòcrata, el dia d’avui, el de la presa de possessió del 128è President de la Generalitat de Catalunya és enormement important. El respecte vers les institucions del meu país, les úniques que són meves, és inamovible, petri, sense esquerdes. Però jo estic enamorada del meu país; jo estimo Catalunya, la meva nació, no en tinc d’altra ni en vull d’altra; només tinc una sola identitat i només una pàtria, la que avui té el seu 128è President. I no puc deixar de plorar que avui el govern de la meva nació no sigui nacionalista.
El temps en farà el judici d’allò que ha succeït. No puc saber quin serà, només albiren el futur poetes i profetes … i jo tan sols sóc una aprenent de blocaire.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una aprenent de qui aprendre
M’ha semblat doncs un escrit plè de ràbia i despit, precisament. Què vol dir sociodemocràta?
A mí tampoc m’agrada gens el President que tenim, però encara menys un partit que es diu nacionalista i el que vol és fer desaparéixer qualsevol altra que el pugui fer ombra.
Tenim el que tenim. Només ens queda la societat civil per jutjar a qui ara ens volen governar i als que volen fer d’oposició.
Al final els que guanyaran seràn els abstencionistes i els vots nuls i els vots en blanc. I per cert, cap enveja envers a Euskadi. No m’agrada la violència ni les persones que la ignoren o senzillament la toleren.
Carme Laura:
Potser que abans de fer servir el miratge del PNB cal que CiU perdi per sempre lÚnion del Pueblo Navarro,.
I el significat de nacionalista sigui el mateix que el d’Ibarretxe- no valen sols proclames- i accepteu el joc democràtic, que no ho feu .
Ja se que no cal però ho dic: guanya les eleccions qui te la majoria de diputats parlamentaris, sigui un sol partit o 50.
Heu tingut temps suficient per canviar la llei si no us agrada.
Crec realment que cal un nou partit de centre-dreta independentista, Escòcia, el Quebec ens ho demostra.!
El PNB té uns horitzons nacionals autèntics per al seu país. Ibarretxe va defensar el seu projecte ambiciós, d’estat lliure associat, davant el parlament espanyol, amb dos pebrots, i el va retirar íntegre quan l’hi van rebutjar. I què va fer el Sr. Mas amb el nostre estatutet? doncs acceptar rebaixes vergonyants i humiliants, i donar-se per satisfets. Igualets, igualets, el PNB i CiU.
I si dieu que Espanya no és la nació-Estat pretesa, quan el vostre partit tindrà per objectiu clar que això quedi clar en els mapes?
Quan es dirà la paraula ‘sobirania’ o ‘independència’ amb la boca ben oberta?
Jo també penso que al País Basc tenen les coses més clares. La política és complicada, ja que sempre cal tenir present dues realitats, una de quatre anys i una altra a llarg termini. Per a mi, que no sóc polític, m’interessa més pensar a llarg termini i valorar que pot ser més bo per al meu país…. Aquest és el veritable dilema.
Personalment, jo crec que hauria estat més positiu un acord CiU – ERC, amb vista a enfortir els trets identitaris i alhora, evidentment, per fer una societat més justa. A veure com aniran ara les coses? A veure què faran PSC – ERC pel país, per obtenir la sobirania futura del nostre país. Els passos poden ser més llargs o més curts, però la fita que s’ha de perseguir ha de ser ben clara. En això, gent d’ERC no ens podeu fallar, perquè sinó no tindria sentit que existissiu com a partit diferenciat del PSC.
Guillem M.
Carme-Laura, em sembla que et cal abandonar ràpidament el ressentiment i la rancúnia i posar-te al dia: el bipartidisme ha mort a Catalunya. Com més aviat tu i els teus companys de partit us adoneu d’aquesta evidència, més aviat i millor us recuperareu del clatellot polític que heu rebut i podreu afrontar el futur amb més garanties d’èxit.
I canviant de tema, em podries explicar perquè en Mas i els altres representants de CiU no han aplaudit quan en Montilla ha acabat de prometre el càrrec de president de la Generalitat? I l’educació? On ha deixat CiU, les bones maneres de fer política?
Estimada Carme.Laura, llegeixo cada dia els teus comentaris com a recurs per continuar tantes xerrades perdudes. A tots hi trobo la sensibilitat d’una persona intel·ligent i la fermesa d’una patriota. Veig algun dels comentaris que et fan i semblen tocats pel sentiment polític de la immediatesa i tu ets serenor, distancia i profunditat. Comparteixo la teva sensació i el sentiment de dolor, al veure la nostra pàtria caminar per indrets que no ens agraden tot i que ens diuen que allà on anem la gent és més culte, neta. Jo estimo els meus fins i tot amb els seus defectes.