EDITORIAL
Qui m’havia de dir a mi que Mauritània seria un país tan senzill però tan complicat a la vegada. Un país que molta gent sap que existeix però què està allà, a l’Àfrica, mai crida l’atenció, que sempre ha passat desapercebut, fins aquests últims mesos, i molts és pregunten, per què?, doncs molt fàcil senyors i senyores, perquè des dels últims mesos em vist que Mauritània, aquell país que perdurava adormit a les entranyes del desert del Sahara s’està despertant, desvetllant d’aquest somni encantat que vivia.
És ben cert que el motiu pel qual Mauritània crida l’atenció aquests últims mesos és molt trist i desolador, però el que és més trist és que fins ara, molts països occidentals no obrissin els ulls davant un poble que crida i demana amb tota la força ajuda per sortir de la situació que està vivint. És molt trist que ara ens adonem realment de la necessitat que té Mauritània en solucionar la seva situació econòmica, política i sobretot social. Perquè la socials és la que realment afecta als temes de seguretat que ens incumbeix a tots els ciutadans d’aquest planeta. La seguretat a Mauritània és nefasta, decadent i quasi inexistent, els presidents dels països europeus, sense anar més lluny, el nostre president Zapatero nega l’ajuda de proporcionar seguretat a tots aquells que van al país africà.
I quin és el motiu d’aquest negació?, no es sap del tot, veritats a l’ombra que no volen ser descobertes, por a que molts dels qui viatgin no tornin, o simplement volen rentar-se les mans de problemes que a ells realment no els afecta directament.
Mauritània és un poble que pateix en silenci, un silenci que a la vegada representa un crit desesperat “d’AJUDA!”, un crit mut que de cop et pot ensordit i fer obrir els ulls davant una veritat que en un principi veies molt llunyana i que poc a poc t’ha aproximat a ella. Són paraules obvies que no falta dir-les, però a vegades, justament per ser tant obvies, aquestes paraules s’han de dir, s’han de cridar als quatre vents.
Potser has vist situacions com aquestes mil cops; per la televisió, per les pel·lícules, per documentals, saps que en un lloc o altre passen, però fins que algú no els hi posi paraules, aquestes imatges no és materialitzen, no cobren realitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!