R d'acció

Lázaro-Fabricio Melo Rodríguez, comerciant dominicà

Va néixer a Santo Domingo l’any 1968. Fill de família nombrosa, té sis germans. Negociant de professió, va ser sindicalista i president de la junta de vecinos La Trinidad. Va emigrar a Espanya l’any 2005. Actualment resideix a la ciutat de Barcelona amb la seva companya Natalia Germosen, també de nacionalitat dominicana.

“Aquí comemos gambas, allí resulta difícil e incómodo”

–         Quins van ser els motius que et van impulsar a abandonar el teu país?

Econòmics i polítics. El sistema de treball a la República Dominicana és tan deficient que ha esdevingut la causa principal del fenomen migratori a l’illa (un 95% dels casos). Molts ciutadans busquen una millor vida en altres països o un tipus significatiu d’avenç que no existeix a la nació d’origen. Jo he estat treballant vint-i-dos anys allà i no m’he pogut comprar ni una bicicleta. El sou mensual d’un obrer és de 5.000 pesos (l’equivalent a uns 100 euros), la totalitat dels quals s’ha de destinar a les necessitats primàries (menjar, higiene personal i educació) de les nombroses famílies existents. Mentrestant, els partits polítics tornen només a interessar-se per les classes socials benestants per tal de preservar la seva hegemonia governamental.

–         No ha estat sempre així?

No. La dictadura de Trujillo va enfortir el nostre sistema econòmic fins a límits desorbitats, de tal manera que les principals potències americanes i europees es van veure obligades a negociar amb nosaltres. Amb la instauració d’un règim democràtic, la política dominicana s’ha convertit en una empresa en què tan sols els sectors econòmics derivats del turisme tenen representació. Hem d’aprendre d’Espanya, on les mesures econòmiques executades pel règim dictatorial del general Francisco Franco van suposar una veritable revolució, des de la política econòmica aïllacionista fins l’obertura del país als mercats exteriors. La República Dominicana tot just comença a emular el país.

–         Per què vas escollir Espanya com a destí per a la teva nova vida?

Espanya és un estat que, històricament, ha forjat la seva riquesa emmarcat en un context molt humil, de mentalitat obrera. Es tracta d’un dels països del món que més s’ha desenvolupat a partir de la seva pròpia pobresa. En aquest sentit, trobo molta similitud entre la situació històrica d’aquest territori i la posició de l’emigrant dominicà que un dia va decidir anar-hi. Sempre ha existit molt bona relació entre la República Dominicana i Espanya. El tracte entre ambdues parts és molt favorable i hi ha una extensa sèrie de nexes històrics i culturals que les uneixen, com per exemple l’idioma. Tan sols els ignorants guarden rancor a la nació espanyola per haver colonitzat el meu país.

–         Vas estar estudiant alguna altra possibilitat? Quina?

La veritat és que sí. Després d’Espanya, els Estats Units és el país que desperta un major grau d’interès entre els ciutadans dominicans; sobretot per la proximitat geogràfica que existeix entre les dues nacions. L’idioma, lluny de ser un impediment, és un altre factor clau que motiva l’emigració dels habitants de l’illa als Estats Units. La República Dominicana compta amb la coexistència del castellà i l’anglès com a principals llegües d’ús quotidià entre els seus habitants, i el que és més important, això succeeix dins i fora dels centres educatius. Al final, però, vaig creure més oportú anar-me’n a Espanya, així que vaig descartar la possibilitat d’anar a Nord Amèrica malgrat tenir dos germans guanyant-se la vida a la ciutat de Nova York. Mantinc intacta l’esperança de visitar-los algun dia, de tal manera que pugui corroborar un popular refrany dominicà que diu [pensatiu] quien no va a Nueva York muere ciego.

–         Com vas arribar a Espanya i com t’hi vas instal·lar?

Vaig agafar un avió per a fer el trajecte Santo Domingo – Madrid. La veritat és que vaig passar tot el vol preguntant-me si havia fet el correcte, sobretot després d’haver estat estalviant durant catorze o quinze anys per a poder viatjar. Des de la capital d’Espanya em vaig dirigir a Osca, la ciutat en què vaig començar a escriure el guió de la meva nova vida. Tot i haver-me documentat prèviament, et confesso que els primers dies allà van ser desconcertants; no coneixia res, estava molt espantat. Al principi passava les nits en petits hostals que pagava amb els pocs diners que encara tenia. Vaig acudir a la Creu Roja per tal d’assegurar les meves necessitats alimentàries bàsiques i, més tard, a una ONG anomenada Cáritas que em proporcionava una ajuda econòmica mensual de 150 euros. Aquestes dues institucions van suposar per a mi un fort impuls a l’hora de convèncer-me que podia aconseguir els meus propòsits, que no eren cap altres que trobar una feina amb què subsistir.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!