R d'acció

ENTREVISTA A ANTÒNIA CORT I TOMÀS BURLÓ, PARES D’UNA NENA NEPALESA

El Tomàs i l’Antònia acaben de ser pares de nou. A la seva família, que
fins ara comptava amb dos fills (l’Eric i el Víctor) s’hi ha incorporat un nou
membre: l’Anusha, una nena nepalesa d’uns nou anys.

L’Anusha i el seu germà petit van ser abandonats per la seva mare al mig
del bosc. Van haver d’aprendre a sobreviure sols fins que al cap d’uns mesos
els va trobar un excursionista i els va portar a l’orfenat Helpless Children Protection Home, on van ser acollits i posats en
adopció.

Per què vau escollir el Nepal?

La veritat és
que el Nepal no era la nostra primera opció. Havíem escollit l’Índia però el
govern del país requereix que les famílies adoptants no tinguin altres fills
biològics, i com que nosaltres ja en teníem dos vam haver de decantar-nos per altres
opcions. També ens vam trobar països on no podies adoptar si no practicaves el
catolicisme. I finalment van quedar quatre països pels quals complíem tots els
requisits: Colòmbia, la Xina,
Burquina Faso i el Nepal. Jo, si t’he de dir la veritat, no sabia on estava el
Nepal, però vaig estar buscant per Internet i vaig veure que els nens i nenes
d’allà s’assemblen molt als de l’Índia, i llavors ja ho vam tenir clar.

I un cop ja sabíeu el país tocava decidir si volíeu
un nen o una nena, no?

Jo sempre havia
volgut una filla, i el Tomàs també, que amb dos nens ja n’havíem tingut prou.
Però de totes maneres cal tenir en compte que si haguéssim volgut un nen no
hauria estat possible, ja que les lleis del Nepal no permeten que famílies amb
dos nens n’adoptin un tercer, ni que famílies amb dues nenes n’adoptin una
altra.

No vau plantejar-vos fer com moltes famílies i
adoptar també el germà de l’Anusha?

Ens va saber
molt greu separar-los, però era inevitable. Les lleis de les que t’he parlat
abans tampoc permeten que s’adoptin germans ja que el nen no l’escolleixes tu,
l’orfenat analitza cada cas particular i t’assigna un nen segons el teu
expedient. El que sí que ens va tranquil·litzar va ser saber que el seu germà
havia estat assignat a una parella de Barcelona amb la que posteriorment vam
establir contacte per intentar que l’Anusha i el ell no perdin el contacte. Va
ser una sort, que gent d’arreu del món adopta nens del Nepal. El germà de
l’Anusha podria haver anat a parar a qualsevol país, i en canvi el tenim a
escassos quilòmetres de casa.

Quan vau començar els tràmits per l’adopció amb el
Helpless Children Protection Home, éreu conscients de que anys enrere havia
estat “no recomanat” per la
Generalitat?

Sí. Però
nosaltres no vam escollir l’orfenat, va fer-ho la Generalitat. Ens
van comentar que fa un temps van tenir un problema amb les adopcions, que els
van acusar de donar en adopció nens que tenien pares biològics i que aquests no
havien autoritzat el procés, però no hi va haver proves suficients per demostrar
que fos cert i finalment es va optar per ser molt més meticulosos amb la
“paperassa” per assegurar-se de la legalitat de cada consentiment patern, en
cas de ser-hi. Molts nens viuen allà perquè els seus pares no poden fer-se’n
càrrec, però no poden ser adoptats. D’altres tenen pares que han signat el
consentiment per que puguin ser-ho si alguna família s’interessa per ells. En
el cas de l’Anusha és molt diferent perquè, tot i que pot ser que tingui pares,
com que aquests la van abandonar juntament amb el seu germà, va ser com
renunciar a ells, i el govern del país s’ha d’encarregar de proporcionar-los la
millor vida possible fins que arribin als 16 anys. Per nosaltres va ser una
tranquilitat saber que no ens trobaríem, com s’ha donat casos, amb pares biològics
que mesos després de l’adopció reclamen els seus fills.

Com vau viure la congelació dels tràmits adoptius?

Molt malament.
Una cosa hauria estat que ho fessin al principi, però no quan nosaltres ja
havíem conegut la nostra filla. El procés adoptiu requereix dos viatges. Un cop
els expedients dels pares han estat analitzats i aprovats, s’assigna un nen.
Als pocs mesos es fa un viatge per establir un primer contacte. Durant aquest
viatge l’Anusha va estar acompanyada en tot moment per una encarregada del
centre que observava la seva reacció per determinar si podria estar bé amb
nosaltres. Vam marxar-ne enamorats. A partir de llavors l’espera era cada
vegada més difícil, i va ser-ho encara més quan ens van informar que potser no
només aturaven les adopcions sinó que podien anul·lar-les. Ens va caure el món
als peus, però tot i així no ens vam rendir. Tots els pares catalans que havíem
estat afectats vam estar enviant cartes al govern del Nepal demanant que es
solucionés la situació, i també es va exercir pressió des del Consolat del
Nepal a Barcelona, des del qual el cònsol Lluís Belvis va oferir-se a
ajudar-nos en tot allò que estigués al seu abast. Per la nostra banda, el Tomàs
i jo vam tenir la sort de poder estar en contacte (per e-mail) amb Sabitri Basniat,
el director del centre on estava l’Anusha. Ell ens enviava fotografies de la
nostra filla, ens explicava que estava bé i amb moltes ganes de que l’anéssim a
buscar. Suposo que això ens va ajudar molt a seguir endavant, a no decaure ni
un sol moment i a lluitar per allò que ja formava part de nosaltres i que ja
havíem començat a estimar. Quan fer fi es van desbloquejar les adopcions ja vam
poder fer el segon viatge al Nepal. Aquesta vegada havíem de ser-hi 15 dies i
vam aprofitar per anar-hi amb l’Eric. De tornada ja érem quatre a l’avió.

Com porten, l’Eric i el Víctor, el tenir una
germaneta?

Si et
refereixes a enveges… El Víctor te 30 anys i la seva pròpia família.
Evidentment va alegrar-se quan li vam comentar la nostra intenció d’adoptar.
Amb l’Eric va ser diferent. Ell té 15 anys, se’n porta només sis amb l’Anusha.
I no vull dir que no la hagi acollit ni acceptat, però suposo que costa créixer
tant de temps sent el germà petit i que, de sobte, hagis d’actuar com el germà
gran d’algú que amb prou feines coneixes i que ja té tota una personalitat
formada. Tenen les baralles que podrien tenir uns germans biològics qualsevols.

L’Anusha s’ha adaptat bé?

Increíblement
bé. Al principi patíem per l’idioma. A l’orfenat li ensenyaven anglès i
nosaltres, per poc que en sabíem, procuràvem fer-nos entendre. Però ens van
comentar que aquesta no era la manera, que li havíem de parlar català encara
que ella no l’entengués ja que si no li costaria molt més aprendre’l. I així ho
vam fer, i va ser quan més avenços vam notar. Ella posava moltes ganes a
aprendre els noms de les coses en català –i també a ensenyar-nos-els en el seu
idioma. Al cap d’unes setmanes ja deia les frases més bàsiques. Vam tenir la
sort que va poder començar el col·legi a mig curs, i el relacionar-se amb nens
de la seva edat suposo que la va beneficiar molt. Al poc temps ja em demanava
que la apuntés a classes de ball i natació. Al que potser li ha costat més
adaptar-se ha estat al menjar. Allà a l’orfenat no menjava carn, i quan va
arribar aquí es negava a fer-ho, deia que era vegetariana. Nosaltres vam
decidir respectar-ho, però el problema era que gairebé res li agradava, o això
deia. Llavors mica en mica vam intentar afegir aliments nous a la seva dieta,
fins que es va adonar que li encanta la carn i el peix. El problema és que al
seu país ho mengen tot molt picant, i ella ho trobava a faltar. Al principi es
posava molta sal al menjar per compensar la “manca de sabor”. Després va
canviar la sal per la llimona i el dia que va descobrir el Tabasco va ser la
nena més feliç del món. Poc a poc hem aconseguit que vagi disminuint la dosi
que es posa a absolutament tot el que menja per fer-ho picant, però ella
segueix disfrutant amb molts dels productes que ens vam fer portar del Nepal:
el que serien les nostres patates xips però que allà piquen com els dimonis i
que ella es menja com si res.

I pel que fa a la religió?

Nosaltres mai
hem sigut gaire religiosos. Els nostres fills estan batejats i han fet la
comunió, però més per tradició que per res. Quan l’Anusha va arribar del Nepal
sí que tenia algunes costums. Al coll portava un penjoll amb les cares de dos
homes que a la seva religió són molt importants però que tenen uns noms
dificilíssims que mai aconsegueixo recordar. També feia una espècie de ritual
amb unes cendres que se suposa que són les de Budha –o això m’ha donat a
entendre ella. Al principi vam optar per acceptar que aquella era la seva
religió, però després vam estar parlant amb pedagogs que ens van recomanar que
no ho féssim. No que no ho acceptéssim, però que poc a poc la acostuméssim
d’una altra manera. Vam regalar-li un collaret per que es tregués el que
portava, i aquest el vam guardar a una caixa perquè veiés que no el llençàvem.
Més endavant vam posar-hi també el potet amb cendres. De tant en tant encara
anava a buscar la caixa per posar-nos cendra al front mentre recitava unes
paraules en el seu idioma, però ara cada vegada hi pensa menys, i la veritat és
que nosaltres ens n’alegrem, que suposo que ha de ser difícil adaptar-se a una
societat en què la teva religió està tan poc estesa.

Com es presenta el futur?

Molt bonic.
Ara que els nens acabaran les classes tenim pensat fer un viatge tots junts, i
no descartem anar a Kathmandú. A l’Anusha li fa il·lusió i a nosaltres no ens
aniria malament conèixer el país amb una mica de calma, que els 15 dies que hi
vam estar no vam poder-lo disfrutar gaire per culpa dels nervis de l’adopció.
Vam fer algunes sortides, però suposo que ara, amb ella, seria molt millor. I
si no anem al Nepal qualsevol altre lloc serà igual de bona idea. Serà el
nostre primer viatge en família des que va arribar l’Anusha. I el futur més
endavant… ja es veurà, no?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!