Emigdi Subirats i Sebastià

Tot i que m’agrada l’ambient que envolta els partits que juga la selecció catalana de futbol, i m’alegra sentir els càntics i veure l’entusiasme de molts joves envers els nostres colors, m’entristeix enormement el fet que és un simple partit de costellada  “per imperatiu legal”. He assistit a uns quants i, òbviament, he intentat oblidar altres fets i centrar-me únicament en el joc. Precisament, el Catalunya-Euskal-herria de l’octubre de 2006 va coincidir amb el 3è aniversari del meu xiquet i la primera vegada que els meus fills varen entrar al Camp Nou. Vàrem voler celebrar el seu aniversari amb un partit veritablement especial, que  esperàvem feia anys. Espero igualment que demà es visqui l’habitual ambient festiu i que els nostres jugadors donin el millor d’ells mateixos.
Malauradament, aquesta mena de partits no solucionen la problemàtica que envolta el reconeixement internacional de les seleccions esportives catalanes. L’inefable Jaime Lissavetsky, el responsable polític de l’esport espanyol i botxí del català, està movent tots els fils arreu per boicotejar el reconeixement  internacional de les federacions catalanes d’esports diversos. Així de lamentable!!! Ell va ser el gran artífex del drama de Fresno (Califòrnia) el 2004, quan mitjançant pressions polítiques i diplomàtiques, amb mitjans totalment antidemocràtics, va aconseguir anul·lar la incorporació de  la Federació Catalana de Patinatge de  la FIRS, quan som el país bressol de l’hoquei sobre patins. Als nostres jugadors se’ls obliga a jugar  amb el nom d’Espanya, quan en territori espanyol aquest esport nostrat és completament desconegut i no té el més mínim suport. Després d’aconseguir un mundial, només un jugador, Pedro Gil, aguantava la bandera espanyola en una foto que va demanar la premsa. Els altres, s’hi mantingueren totalment al marge, cosa que no passa amb cap equip guanyador de cap esport. La victòria de Catalunya al Mundial B de Macau va suposar un gran orgull per a l’esport català i un espill per a la projeccció internacional. En canvi, una victòria dels jugadors catalans en  nom d’Espanya rep una total indiferència allà a Espanya. Aquest és el drama que els poders polítics estan perpetuant. Lissavetsky  és un botxí del nostre esport i cobra per continuar obstaculitzant amb la seua legalitat la nostra  projecció esportiva. 
Els jugadors bascos enguany s’han negat a jugar el tradicional amistós nadalenc  perquè el govern pretenia canviar  el nom d’Euskal-herria pel d’Euskadi, concepte regional. Entre els jugadors que s’han plantat està la  gairebé totalitat de la plantilla  de l’Atlhetic de Bilbao. Ens posen al davant un exemple extraordinari  de patriotisme, de saber quin país volen i de la seua perseverància en defensar l’esport basc íntegrament. Em mereixen tot el meu aplaudiment i reconeixement.
El boicot al reconeixement internacional de l’esport català per part del govern del PSOE és una altra mostra del seu tarannà nefast amb tics antidemocràtics. No només tisoren estatuts, neguen finançament dignes i no respecten les lleis aprovades per la ciutadania, sinó que es dediquen a boicotejar qualsevol intent que exerceixi qualsevol Federació esportiva catalana per poder competir internacionalment. En el camp esportiu es torna a fer present que Espanya és un estat implicat en  impedir la normalització de Catalunya, sembla “la  unidad de destino en lo universal”.
El partit de Catalunya és una festa, necessitem però una gran força per plantar cara a la rància Espanya i consolidar el nostre esport amb partits de primera categoria, de debò. No sé si val la pena continuar jugant amb jugadors de segona B, i demanant permís a Espanya per moure el peu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!