BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

Avui en Xavier Roig, català, enginyer i escriptor ha estat genial!

Quan hom posa tota la seva atenció, tota la seva ànima i tota la seva força, i ho fa cada dia, cada setmana, cada mes i cada any en la defensa del seu país, de la seva terra, dels seu Poble, de la seva gent … aleshores hom arriba a esdevenir genial i sobretot molt eficaç!

Com diem a Catalunya Acció: "Totes les divisions de l?exèrcit pacífic i democràtic enfocades a un sol objectiu: La Independència de Catalunya! la maduresa del nostre Poble!" Tots els nostres recursos! Tots els patriotes convençuts! Homes, dones, nen i nenes!

Genial Sr. Roig! Genial! Si vostè no ho és s?hauria d?allistar ara mateix a Catalunya Acció, el projecte polític destinat a portar, a terme i a bon port, tot el que vostè diu en aquest genial i intel?ligent article que ara adjuntaré en aquest mateix post.

Salvador Molins i Escudé, Conseller de Catalunya Acció.

—————————————-

Rèmores per al futur
Xavier Roig

Aquests darrers dies s?estan produint notícies sobre les pròximes eleccions escoceses. El que explica la premsa estrangera no pot deixar de sorprendre?ns. Quan un veu com discuteixen sobre el tema els polítics britànics -que en cap cas dubten del dret d’Escòcia a segregar-se-, el sentiment no pot ser altre que el que es té de petit: voler poder ser i actuar com els grans.

Els errors comesos per Catalunya en el passat -pels governants, però també per les classes influents i populars- han estat sovint fruit d?una visió a curt termini. Si l?obra de Prat de la Riba encara cueja, és perquè va fer l?esforç d?imaginar-se un país a cinquanta, cent anys vista. Per contra, els nostres errors tradicionals -només fa un any hem comès el darrer- provenen del concepte que tenim de pragmatisme, que habitualment no és altra cosa que la recerca àvida, individual i material del benefici a curt termini. Per això les coses ens mig funcionen a petita escala, però mai a gran. És així com s?aconsegueix que, a només 31 anys de la mort de Franco, ocupem l?ozena posició espanyola havent començat els primers.

Tard o d?hora (potser no ara, però sí d?aquí a deu o quinze anys), Escòcia farà un referèndum sobre la seva independència. I el guanyarà, o no. El Regne Unit (del qual Catalunya ha volgut allunyar-se) és l’únic Estat europeu que sap escriure la paraula democràcia sense cometre faltes d?ortografia. I marcarà un camí de com s?han de resoldre els problemes de sobirania a Europa. Perquè, no els càpiga dubte, les coses a Europa, també en qüestió de fronteres, evolucionaran. I molt. Quan jo era petit, a França, hauria estat impensable la més mínima discussió sobre la conveniència de renunciar al franc francès. Defensar l?abducció pel marc alemany hauria estat motiu, gairebé, de comparèixer davant un consell de guerra. ¿Volen un símbol de sobirania, al llarg dels segles, més important que el poder d’emetre moneda?

La incorporació de països com Txèquia -protagonista d’un procés de separació exemplar-, la lliçó que (no en tinguin cap dubte) donaran Escòcia i el Regne Unit -tant si se separen com si no-, el que acabarà succeint a Bèlgica de facto, etc., haurien de constituir elements que els nostres polítics haurien de començar a combinar de forma tranquil·la, amb mirada a llarg termini. Catalunya mai serà independent perquè en tingui dret. Ho serà, únicament, com a fruit de jugar com els guanyadors. I aquest és un xip mental que cal canviar. La manca d’eficàcia és total; la frustració enorme. Si no vigilem podem trobar-nos membres d’una Europa en la qual altres països, amb menys "carrera" que nosaltres, arribin a la meta desitjada, mentre nosaltres romanem a mig camí -com ens ha succeït fins ara.

Tard o d’hora, les fronteres que es van fixar amb foc i sang es modificaran. És qüestió de conveniència i d’oportunitat. Si una situació es va modificar fa 300 anys, aleshores pot tornar a modificar-se -i més, ara-. Els canvis vindran empesos per la globalització, per un aprofundiment de la democràcia, per un arrelament de la cultura de manca de violència a l’hora de resoldre determinats temes -com ha succeït amb la moneda o amb els exèrcits-. Però també per la lògica més pura. A la UE som 490 milions amb 27 Estats. Als Estats Units són 300 milions amb 50 Estats -una mitjana de 6 milions d’habitants per Estat-. Fins i tot els defensors de l’Europa dels Estats hauran d’acceptar organitzacions alternatives, perquè tot ha esdevingut massa complicat.

I la pregunta és: estem contemplant el terreny de joc en què jugaran els nostres néts? Si ells saben fer-ho millor que nosaltres (que Déu ho vulgui, sobretot!), cal que deixem les coses una mica preparades. Els catalans d’avui hem estat una nosa per a nosaltres mateixos -la realitat s’encarrega de demostrar-nos-ho quotidianament-. Només faltaria que, a sobre, fóssim una rèmora per als nostres descendents. Imperdonable.

Xavier Roig, Empresari, Enginyer i escriptor.