Veig que avui fa 70 anys. I els ciutadans ens hem anat estupiditzant de por.

26 d'abril de 2007

0 comentaris

Veig que avui fa 70 anys. I els ciutadans ens hem anat estupiditzant de por.

Així m’ho sembla, sense saber-ne molt, només a partir de declaracions que fem, i, especialment, que suportem. Com la que donen del museu on varen col·locar aquest quadre de Picasso respecte al seu trasllat a Guernika per aquestes dates.

Com a mínim en aquestes, diria jo; perquè de fet penso que és vergonya que no haguem vist un gest de fermesa democràtica dels successius governs central respecte a un trasllat definitiu a aquell lloc. És discutible, segur. Tot i que, el fet que el quadre estigui precisament en un museu de nom Reina Sofia, em sembla greu.

No vull entretenir-me per aquí; que ja prou funciona als autoritarismes el despiste d’anar fent bestieses ben grosses per a que ni pels mínims ens puguem sortir.

Llegeixo notícia que avui fa 70 anys de la destrossa que varen fer a aquesta ciutat. I sabem que va estar una provatura; una primera prova del que després més perversament hem acabat anomenant "danys col·laterals". Aquest és un exemple de la estupidització a que em refereixo. I no em digueu que no és de por, en tots sentits.

Jo diria que, a banda d’entendre i veure que en aquella maniobra s’assaja l’atac a civils com a eina de terror, cal que parem atenció a l’efecte que provoca en l’afebliment de la defensa; i en la tradició que va obrir fins arribar als "danys col·laterals" (ja ho he dit), i a la guerra com a negoci d’una colla de salvatges.

Que, si encara pot dir-se més clar, són mantinguts pels nostres treballs i impostos. Si més no en alguns països en els que d’una forma ben descarada presentem aquestes accions com a defensa i negoci d’estat.

Penso que cal molta feina d’educació, conscienciació, submissió, preparació, participació, etc., per a la guerra. I que estem col·laborant amb els nostres impostos, treball quotidià, entre altres dedicacions (socials, culturals, personals, governamentals).

I, que una d’aquestes dedicacions concretes és la de ridiculitzar la educació i la cultura per la pau. Qüestió complicada, i plena de contradiccions. Però, diria, ben assentada (lamentablement; tant per la vida quotidiana, com per la salut del nostre enteniment).

Aquest és un tema llarg en el que no vull entrar ara. Tot i que em sembla d’urgent anàlisi per les conseqüències que alimenta. Quedi com un apunt: estem ben embolicats en idees estranyes sobre la guerra i la pau. Per un costat diem que les guerres venen soles; per altre costat diem que la pau ve sola; per un costat diem que la guerra ens la muntem els pobles; per altres costats sabem prou que hi ha empreses de guerra assentades en organitzacions de governs, d’esglésies i sacerdots, i d’altres formes d’agrupacions sectàries.

Aquest apunt em serveix per a introduir l’altre qüestió que volia comentar. I és que em preocupa que, pel fet que calgui organitzar-se i fer plans per la guerra, em sembla que acabem -després d’haver encetat una ridiculització inacceptable- desqualificant la idea d’agrupar-se per treballar per la pau. I que ho fem apel·lan a alguna variant de: "les coses s’han de deixar que vinguin com vinguin".

Pot ser, contra tant d’embolics, una idea simple: Som tant estúpids que no ens aclarim en si la guerra ve sola o treballem i invertim en ella; que no ens aclarim en si la pau ve sola o treballem i invertim en ella; que no ens decidim a acceptar que segur que hi ha altres maneres de controlar la població del planeta que les guerres, genocidis, o coses d’aquesta mena.

Jo fa un temps que aquí ho tinc prou clar. Si no arribem a ser capaços de comportar-nos civilitzadament, deixem d’anomenar-nos civilització (i a sobre "desenvolupada") i passem a dir-nos colla de bèsties. Ho dic perquè crec fermament que entendre com va ens pot ajudar a civilitzar-nos. Vull dir que de cap manera estic parlant de conformismes, no cofoismes.

Estic parlant de treballs, adhesions, recolzaments, coma ara:
Manifest a favor de la Vida, la Pau, la Igualtat.