Indústries i caminars.
Bloc de Sílvia Martínez
Les darreres notícies que llegia ahir sobre el procés de pau
fan referència a la manifestació que ha convocat el govern basc. Han canviat el
lema, en lloc de : ?Per la pau i el diàleg?, serà ‘Exigim a ETA la fi de la
violència, per la pau i el diàleg’.
El canvi de lema es presenta al costat de la qüestió de les
postures del PSE i de Batasuna respecte a la convocatòria. I avui ha de dir
alguna cosa tothom sobre aquest nou lema. Segur que també cal tenir present
aquí una colla de coses; com els interessos electorals i bipartidistes al
govern central, o reunions sobre enquestes de les que no ens informen gaire,
entre altres coses. Però provem de fixar-nos ara només en la exigència i en la
violència.
(…)
(…)
El què penso és que és bo que sigui el poble basc que faci
aquesta exigència a ETA. I que el seu govern convoqui amb la força que això
dóna. Podem dir que volen la fi de la violència, i, qui millor que ells per a
fer aquesta exigència.
De la mateixa manera penso que ho hauria de fer el poble
espanyol. Crec que hauria de fer a l?estat espanyol, i al seu govern com a
responsable, la exigència que acabi amb les seves violències. Les legals; les
legislatives; les judicials; les penitenciàries; les estructurals; les verbals;
les parlamentàries; etc. Es farà una manifestació amb aquest lema?
Un detall que em sembla important és que, en el primer cas
és clar que ETA ha de deixar la violència perquè hi hagi diàleg i pau. I en el
segon cas, aquesta exigència no només és necessària pel diàleg i per la pau; crec
que és exigible prèviament; com a normalitat, com a compromís bàsic d?un govern
que es pretén i es ven com a democràtic.
Aquí penso que hem de ser exigents; o pot ser més clar si
dic que hauríem de ser exigidors (si es pot expressar així). Perquè queda més
clar que no es tracta de mirar-nos-ho i dir: OH! Sí, tal i qual, etc. Sinó que hem
de trobar maneres d?aturar de forma més directa una possible violència des del
poder de l?estat. Perquè el sistema de judicis a 10, 15, o més anys, no
funciona. Perquè la repressió de drets fonamentals no pot ser un èxit ni per
uns ni per altres; és només una violació.
A mi m?agradaria que, concretament pel que fa a les
violències i abusos
verbals, comencessin per deixar-se de voler mantenir que nacionalisme,
independentisme, secessionisme, voluntat, decisió, etc., són violents.
Que es deixessin des d’Espanya de voler mantenir aquests
contes, i més al costat de: ?Ah! Pero el nuestro no; nosotros no somos
nacionalistas; nosotros somos espanyoles (que algú comentava que si no accepten
filiació al català, s?haurien de dir españuelos). Que es deixin de voler negar
drets com només ho pot fer un antidemòcrata, o algú que cregui que els
ciutadans, o alguns ciutadans, som sobrers i estúpids. I em sembla que en
aquest embolic es solucionen alguns dels lligats vells entre
nacionalisme-independentisme-violència-jo domino el mapa-i tu fora del mapa
etc.
Jo confio en la fermesa dels bascos. En el poc que
sé de
bona feina que fan per la pau. Espero i desitjo que no es facin
atemptats, que no pugui haver cap persona més que mori, ni que pateixi,
per aquests atacs. I
que s?acabin llegats i lligats vells i autoritaris, així com abusos i
obusos
mediàtics. Que són coses que abundem massa, i que tampoc són
compatibles amb la
pau i el diàleg.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La fi ideal d’Eta.
La Democràcia ha de continuar amb la mà estesa.
Situem-nos.
El nou atemptat d’Eta no pot haver estat el final de res sinò la continuació de la situació i de la seva lluita. A més d’un acte de guerra, potser ha estat un acte de força i de regateig en la negociació, un atac polític contra en Zapatero, o una provocació de prova o per assolir una escalada de guerra d’estat. En el seu absolutisme pensen que com més dolenta i criminal siga Espanya millor. Sense perjudici de les circumstàncies, la seva es una guerra nacional inventada i innecessària.
Per a la Democràcia no ha canviat res i l’estratègia ( si n’hi havia ) continuaria invariable esperant amb la mà estesa per trobar la manera que, bonament, pleguin, bo i perseguint polícialment i jurídicament els autors dels crims polítics i els seus còmplices d’acord amb el dret penal liberal. No ho podem fer ni amb policia política nacionalista de part ni amb justícia política, com ha passat de fet. Hem de separar nítidament del tot “terrorisme polític” de “ nacionalisme basc “ o de qualsevol altre nacionalisme. Cal que els dos principals partits nacionalistes castellans que l’acordaren anul.lin el preàmbul del pacte contra el terrorisme que confon i identifica ambdues coses, i que la Democràcia el superi. No pot ser un pacte nacionalista sinò comú.
A Espanya, per naturalesa i per Constitució de 1978, hi ha quatre nacionalitats i quatre nacionalismes propis com a mínim que hi han de ser lliures i iguals davant de la llei. Espanya no es Castella sinò que som totes les nacionalitats amb les corresponents regions. Eta es un mal per terrorisme i crims polítics, però no ho seria pas per nacionalisme i democràcia. El nacionalisme basc o el nacionalisme català per se no son mals sinò un bé preuat i consubstancial i causa de l’Espanya democràtica del 77-78. Espanya es la pàtria comuna de totes les nacionalitats i regions, diu. Que se solucioni el problema d’Eta ho necessitem tots, Eta inclosa, llevat de l’aznarisme i cia.
Per Euskadi i Llibertat, dissolució.
Penso que Eta, precisament per Euskadi i Llibertat i per convicció moral, hauria de plegar i dissoldre’s sense condicions, demanant perdò primer i sobretot als seus. Aquesta fora la gran matxada que els queda per fer, però no en seran capaços. I si no ho fes Eta ho haurien d’acordar els seus electors i associats en un “congrés dels eta-ko abertzaleak” ordenant-ne la dissolució, expusant-ne els partidaris de la lluita armada quan estem en democràcia, autonomia i en absència de conquesta i ocupació; o marxant-ne, desdint-se’n i no votant-los més. La Política, per sort, es renovable, diu Al Gore.
L’únic problema que quedaria indefens serein el presos i els fugitius i la seva seguretat personal. Però de fet tampoc no el poden solucionar ells. La seva actuació el perpetua i n’hi fica més. L’han de deixar en mans de la democràcia espanyola, de la democràcia basca i de la democràcia nabarresa, i de l’equitat d’una Justícia que haurà de ser independent. En canvi el que si que poden fer es alliberar del compromís els seus militants, i el País Basc, Nabarra i la democràcia general de la seva càrrega i distorsió.
Després d’Eta, què?
Aquesta pregunta l’han de respondre el nacionalisme castellà i el nacionalisme d’estat principalment, però també els altres. Ja hem vist que Eta es un problema circumstancial de terrorisme. Que hem de fer si Eta plega i es dissol? Continuar l’atac contra els altres nacionalismes hispans fins a la rendició, mort, extinció,assimilació i despaparició? La maté porquè era mia? Que ens suïcidem voleu.? El gran problema de tots, crònic de segles, i estructural, i pare de totes les guerres i dictadures és, la qüestió nacional espanyola. Des d’Almansa, 1714, Utrecht i la Nova Planta, i des de totes les conquestes i reconquestes, i del dolor i sotmissió dels antics regnes suprimits pel fill que segons que proclama matà i es menjà el pare, els avis i els veins. Però encara existim en aquesta llarga vida d’ opressió i agonia i de renaixences i resistències que no es volen saber.
Solucionar el problema nacional espanyol, ara.
Cadascú ha d’assumir la seva part de culpa i responsabilitats. Eta les pròpies i la resta d’Espanya les seves. La dels uns no tapa ni justifica de dels altres. Que Eta faci la seva part i no la prenguem per excusa. Si no ho fa es quedarà sola. La resta hem de fer la nostra. Cal parar la guerra nacional castellana contra els altres que per llei de l’embut i abús de poder ha marcat la política espanyola des del 1980 quan varen fer dimitir el President Suàrez. No pot ser que ens linxin i acusin permanentment d’enemics o per tàctica política i que els governs de l’estat conspirin contra nosaltres i ens discriminin. Promoure la guerra nacional i l’apartheid no es “estat de Dret”. Ara que som en el postaznarisme i tot i que fins ara no ho hem sapigut fer gens bé, la solució l’ha de proposar la nova majoria de les eleccions generals 2004 i les majories basca i catalana que en formen part. El PP també hi es convidat però no l’aznarisme, que no ho vol.
El repte nacional de la nova majoria nacional de 2004.
Amb la mà al pit hem de dir: “La Democràcia espanyola, – i la catalana, la castellana i la basca , – no vol ni la guerra i ni promou l’hegemonia nacional ni la conquesta. I no ho son ni ho han de ser la lluita contra els terrorismes que hi pugui haver ”. Si la lluita contra el terrorisme d’Eta en fessim una causa nacionalista contra el nacionalisme basc estariem reconeguent que Eta malgrat les formes criminals i contraproduents que el perjudiquen defensaria un interès legitim.
Per ser forta, la nova majoria ha d’alliberar i recuperar la Constitució de 1978 i pujar-hi. Aquesta no diu que Espanya siga Castella ni una nació castellana ni que el castellà siga l’espanyol.La solució del problema nacional ha de confirmar i garantir la plenitud de les Nacionalitats, l’Autonomia nacional i regional i la igulatat, llibertat i oficialitat d’estat de totes les llengües espanyoles, aquí, a Europa i a l’ONU. El repte nacional per a aquesta legislatura i la següent hauria de ser: Solucionar el problema nacional dintre de la Constitució esmenant-ne per via política o jurisdiccional els passatges insconstitucionals que la contravenen i les incosntitucionalitats introduïdes en el Tractat d’aprovació d’una Constitució per a la Unió Europea, i aportartar a aquesta la plurinacionalitat constituent d’Espanya que ningú altre no pot negar reconeixer.
Eta ha de fer el seu camí cap a casa, i els altres hem d’arreglar ara el problema nacional espanyol. Son dos problemes diferents.
Per a tots els espanyols la moral està escrita i dita en les paraules de Jesús : Qui estiga lliure de culpa que llanci la primera pedra.
Bescanó 12 de gener de 2007.
Jordi Carrera d’Esterri.