(Recupero un esbós de fa uns tres mesos, no sé perquè em podia semblar exagerat. Pot ser és perquè en lloc de dir-ne al títol: i a sobre ens en riurem, deia: a sobre "con el ji, ji, ji, y con el ja, ja ja".
De fet crec que no ho és gens d’exagerat, i que hem de fer feina per acabar amb aquesta abusos estatals. I que la circumstància de que sigui generalitzat o es doni a molts estats i països no és excusa, cap excusa acceptable.)
D’entrada fins i tot a mi em sembla una mica exagerat. Però, diria que, si ens ho mirem bé, més aviat és un bon lloc pel que començar a solucionar problemes. A banda que tenim uns quants exemples a l’abast que més que a exageració, ens porten a la vergonya de no combatre’s.
Aquesta amenaça extrema a la llibertat civil, i altres formes d’esquivar el diàleg (i fins i tot una conversa seriosa, afegiria) és la forma de fer dels governs centrals d’Espanya que conec.
Davant el fet que hi ha problemes que només es solucionen si hi ha diàleg, conversa, respecte; aquests són negats perquè no es solucioni. I per algun xoc -que, tot i veure com es manifesta, no sé veure quin és- que tenen en aquests governs amb el diàleg (permeteu-me la repetició); acabem sense.
Penso que entren en joc alhora preocupacions sobre determinades evidències, o sobre explicitacions de compromisos polítics, i fins i tot (com assenyalo abans) alguna preocupació per possibles solucions a un problema que a algú no interessi solucionar. Vull dir que no crec que es tracti simplement de que no en saben, o que no sabem. Tot i que no nego que hi ha fortes mancances en la educació, penso que elles soles ni expliquen; ni justifiquen, ni donen raó de la oposició al diàleg; i fins i tot als mínims d’educació que estem veient.
Ens permetem barbaritats de disputes que anomenem debats, i d’abusos i relliscades verbals, amenaces, confusionisme; discussions viscerals, mals arguments; intromissions dogmàtiques; però tenim problemes amb el diàleg, la conversa, i el respecte a l’interlocutor.
1) Un exemple: el problema espanyol.
(…)
"(…) L?Imperi espanyol estat -ara vell i atrotinat, desinflat i reduït, però
encara amb somnis de grandesa- es comença a deixondir davant el que
considera una amenaça directa. ?El problema catalán? sempre li ha
resultat molest a Espanya. I ara té por que ?el problema? es
converteixi en una veritable amenaça.(…)"
"(…) Crec que ara no ens hauríem de deixar
sorprendre, i que més que imaginar per a entendre li diria p.ex. al sr.
Acebes- necessitem no acceptar atacs fora de lloc per a no desentendren’s. (…)"
Ho
vaig veure ben clar en el capteniment de les seves cambres; i més
concretament en la boca del president i cap de la oposició actuals, en
els moments en què parlaren de la reforma de l’estatut d’Euskadi (el
què anomenem "Pla Ibaretxe").
Després s’ha anat aclarint més i més;
i ara tinc ben clar que podem parlar de manca de democràcia. I penso
que ho podem fer sense plantejar-nos més recerca històrica i sense
esperar el final dels temps.
Suficient amb el què observem, al costat del què coneixem; del què
sabem (per exemple en el tema dels dominis de la opinió; de la estranya
noció d’opinió que anem utilitzant; de la relació de tot això i el
domini del vot; etc.); i pot ser algú em demani una mínima exigència
democràtica.
Seguint amb aquella tramitació; ja sé que es varen
veure moltes coses. Però vull fixar-me ara en les que tenien relació
amb les nocions de debat i de diàleg. I per explicar-me una mica sobre
el títol, faré un petit seguiment de les idees que aleshores vaig
escriure.
Ho fiu; com en altres temes que he presentat al bloc,
de la mà dels comentaris als escrits del filòsof Josep Maria
Terricabras al weblog del seu Portal. Els moments dels tràmits
d’aquella reforma, les poques declaracions de les que tenia notícia,
les accions polítiques, el poc respecte institucional; i també a les
pròpies normes "que nos dimos todos" segons el senyor Rajoy; al costat
d’algunes discussions que seguia dels debats a algun parlament; em
portaren a una pregunta.
Aquesta és la pregunta: Vols dir que
aquests antidemòcrates no tenen una primera escomesa guanyada mentre
ens entretenim a preguntar-nos si tot això és o no real? Ja sé que aquí
apareixen moltes qüestions.
Proposo que mirem de fixar-nos només en
la idea següent: em preocupà (i ho segueix fent) observar que mentre
passen coses com aquelles a les cambres que diem de representació
democràtica, a una societat que en diem democràtica, ens quedem prou
tranquils (bé, no tothom, però molta gent sí). I, a més, diem que vivim
a una democràcia moderna, o optem per dir que són coses de política que
no ens interessen, que si la democràcia tal, que si la democràcia qual;
o participem de l’engany, o pot ser l’enfrontem. Aquí penso que caldria
que aquests polítics ens facin cinc cèntims de què entenen per democràcia; què entenen per diàleg;
i com ho entenen. I d’alguna manera hauríem de fer arribar també
aquesta pregunta a la societat; a les persones; als ciutadans.
Necessiten dir que no som una nació -em sembla que fent veure que, per això, no som res-; i em sembla que aquesta afirmació la usen per a negar el principi d’autodeterminació; o la noció d’independència polítiques.
Jo estic amb qui defensa que voler-ho ser és suficient. Per això em costa tant acceptar que, ja sent-ho, no tinguem una manera més ferma de reclamar, exigir, i defensar els drets i compromisos democràtics que aquí estan en joc.
………………………………………………….
1) http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog.asp?ID=11523
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog_coment
aris.asp?ID=11523&PageCounter=0#coment
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!