Indústries i caminars.

Ahir al matí intentava publicar l’escrit sobre aquesta proposta del debat a l’Àgora i no funcionava.

A la nit seguí el debat, i s’em varen acabar d’esvair les petites reticències de si plantejava la qüestió d’una manera massa dura.

Ara preguntaria al senyor Jordi Barbeta i a la senyora Milagros Pérez Oliva: És ‘massa’ un adjectiu?
I al costat els plantejaria que no hi estic d’acord en que hi hagi massa protestes a Catalunya, i els demanaria una mica de cura en la observació i previsions de conseqüències de determinades polítiques, pràctiques i inèrcies, ben fàcils de veure. Una bona resposta a aquestes explicacions de cantarella la donà el senyor Joan Tapia: [senyor Barbeta:] no som un país que "protesti" davant les "meravelloses a priori" i " meravelloses per principi" decisions de governs respecte a infraestructures.

Només afegiria que el que sí que és allò que en diem massa és que sigui quin sigui el tema que es tracti, Barbeta aplica la doctrina de "la culpa de tot la té ERC". Misèria política i observacional. A banda de doctrina seguidista d’unes criminalitzacions centrals que més aviat haurien de ser denunciades per qualsevol amb uns mínims de consciència política.

Un detall que m’alegrà és la constatació de la visibilitat que té ara el desraonament. Cosa que va de la mà de la possibilitat de poder seguir raonaments més que necessaris a un debat. Bo.

(…)

……………………………….
Això és el que em plantejava:

"Rodalies, l’última crisi d’infraestructures: Catalunya
resignada?"

Si ens resignem vol dir que acceptem que les coses són així
(un desastre i en camí de créixer, pel que anem patim, veient, i preveient) i
que no poden ser d?una altra manera.

Estem fent una previsió del futur que afirma que el futur
serà més del que ara tenim i alhora que no hi ha res que pugui fer variar
l?acompliment d?aquesta previsió.

No sé per què en aquest cas hauríem de considerar que les
previsions són calca del futur, ni per què en aquest cas hauríem d?acceptar que
res no pot interferir en l?esdevenir que preveiem. Tampoc em sembla raonable
que la previsió d?unes conseqüències que considerem desastroses no pugui servir
a fer canvis per a mirar d?evitar-les.

Així que, si la resignació es presenta com una pregunta
diria que no sé si estem o no resignats de debò. Però sí que diria que la
resignació com un abaixar el cap i dir que no hi ha res a fer té força tradició,
tradicionalisme, foments i molts amics poderosos. Però que no crec estigui més
estesa que el que necessitin al fomentadors. Vull dir que crec que si deixem
d?engrescar-nos en resignacions no ho estaríem gaire.

Després penso que cal estar al cas -per a no confondre-ho-
que hi ha resignacions de mentida. De les que veig n?hi ha que prenen la forma
d?amagar el cap sota l?ala, d?enganys barroers sobre evidències, i d?interessos
disfressats de ?centralitats globalitzades? o submissió ?necessària? en diuen.

També penso en les perversions en que hem situat un tema
important aquí: el de la prevenció. Penso en coses com ara les ?prevencions?
del feixisme contra el que pot arribar a plantejar un republicà, per exemple; o
les ?guerres preventives? que no sé com, però es presenten així, i d?altres
abusos verbals que trobem en discursos des de diferents fronts.

Vull dir que hauríem de parlar de prevenció davant la
previsió de conseqüències. Però que ho tenim difícil perquè se li arriba a dir
?prevenció? a atacs, i ens arribem a empassar previsions que no tenen cap
fonament. Com les que ens llencen de arts de màgia per les que s?hauria de
solucionar tot, todo, todo y todo.

De manera que penso que més que una qüestió de si hi ha o no
resignació, estem davant un problema de foment de la resignació, o d?una mena
de resignació disfressada d?entusiasme, com en el cas de l?estatut, o d?escuts
?resignats? per vestir altres interessos, etc. I que la responsabilitat i feina
ens correspon a tots.

La pregunta de la setmana és :

–"Estatut, AVE, apagada, rodalies, aeroport… La crisi
de les infraestructures li ha fet perdre la confiança en els polítics?"

No.

Que hi hagi uns quants impresentables que facin les
bestieses que facin encara surten somrient i es queden tant amples, que hi hagi
qui es munta negocis i negociats en les nostres institucions de decisió i
govern, que hi hagi representants que es diuen així però es creuen no sé el
què, etc., no em fa desconfiar en els polítics. Dels qui diria que una gran
majoria són honestos i treballen molt perquè no anem més malament encara.

Aquesta situació em fa desconfiar en les eines de control
ciutadà que tenim, en els del vot suficient, i en els informadors de la
oficialitat ?reinante?. Desconfiança que no és nova, però que amb aquest límit en
que estem podria donar algun bon fruit.

Cosa que em porta a reafirmar-me en la necessitat de ser
exigents amb el discurs polític i amb els compromisos adquirits. I alhora a
pensar que, si d?aquesta no surt un tractament sense embuts del que alguna
vegada he anomenat ?la conquista del estado? ens trobaríem davant una ceguesa
inacceptable. No és casualitat, i tampoc fruit només de incompetència per a fer
bé la feina que a Catalunya passin aquests desastres. Jo diria que la situació
en que ens trobem és fruit de molta feinada feta a favor d?aquesta desfeta.

També ens permet veure el llautó a uns i altres ?cosa gens
menypreable al costat d?una manca de debat rigorós i desinformació (informació
tergiversada i enganyosa a consciència) en que estem.

Aquests detalls que assenyalen han premés veure prou bé que tenim
problemes que van més enllà de la dolenta actuació de determinats polítics. Crec
que hauria de portar-nos a una reacció de responsabilitat col·lectiva sense
precedents en aquesta mena d?egoisme còsmic en que moltes publicitats en
situen. I alhora fer una plantada general contra aquesta estupidesa de vendre
que centralitzant anem bé, ?vamos bien! Y
tanto! Faltaria más!?.

Ens trobem amb una majoria de representants (socials,
polítics, artístics, de a peu, etc.)
muntant-se negocis, negociats, i ?directories espirituals? en les institucions
de decisió política; uns altres jugant a apocalipsis, monopolis liberals (ja!),
una altres ?fins i tot el president central- jugant a responsabilitats i
irresponsabilitats i a ?que viene el lobo!?. No és només un problema de manca
de resposta dels representants polítics. I els responsables d?anàlisi,
informació i comunicació tenen algunes coses importants a respondre aquí; així
com ?ja ho he dit- altres líders socials i cada ciutadà que tingui uns mínims
de consciència política.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!