Indústries i caminars.

No, tot segrest és intolerable, i només el matarà, així ho veig.
Observo només fa uns anys, i la meva mirada val el que val, però, saps? estic avui començant a pensar que els tantos que necessitàvem tant aquests dies els hi estem donant als contraris, i estem perdent moments molt valuosos.

Estic cansada de respondre tantes disputes que es solucionen ben fàcil:
1) no distorsionem
2) informem-nos i no ens deixem arrossegar
3) ni l’independentisme ni cap altra opció no té barra lliure
4) el 10 de juliol va ser un clam per la independència, però allà hi
havia també molta gent que no s’hi sumarà si anem de sobrats, fatxendes o
más de lo mismo, que és el que més veig fa quatre dies en les discussions per aquí, o per allà, on està l’independentisme honest i
intel·ligent?

Honest. És aquí on m’hi fixo més, perquè la honestedat acostuma a anar de la mà d’intel·ligència. Però hi ha qui em retreu que no parli dels errors d’ERC. No sé ja com mirar-me aquesta reclamació, sembla que vagi per cosa de quotes.
En tot cas, dels altres partits o projectes tampoc no en parlo d’errors o coses així, i ningú no m’ho retreu. Només miro d’assenyalar el que trobo deshonest o que difama la realitat. També el que considero injust o cruel quan es dona el cas que m’ho trobo. I ho critico, raonant tot el que puc.

Clar sembla que el mal costum de blasmar
ERC s’ha convertit en dolç vici. Ja fa temps que sé que és difícil
parlar bé d’aquest partit sense que algú qüestioni la teva qualitat
intel·lectual. Tot un adelantuuu, que es diu, ja que fins fa uns mesos
et deien el mateix tant sols per no blasmar-los. Crec que forma part del
funcionament social de la demonització, ho lamento pel passat i ara
m’emmalalteix perquè, o haig de callar, o haig de dir coses tant bones
que tinc por que no vingui algun fatxenda i em trenqui la cara. Això
penso del grau de bestiesa que està agafant la inèrcia aquests dies.

Crec
que hauré de plegar, perquè no vull pujar a cap carro que menteixi la
realitat, no m’ho puc permetre, no m’ho he permès si no és que no en tingués consciència. Estic en un punt del camí en que
tampoc no ho puc callar, ni esperar, ni cercar-li altra expressió que el debat i la política.
D’això altre, ja n’he fet prou, i em poso una medalla. Bona nit.

I dir tant se val és igual i per la
independència qualssevol cosa, no ho accepto quan està en joc la
informació bàsica, o altres respectes bàsics. Senzillament perquè és un
perill corrompre aquestes coses (ja ho hem vist i patit prou), i perquè
ha estat el que ens ha pogut dur fins aquí. Encara que no ens fos
necessari, per respecte ho seguiria cuidant, vull dir.

Es tracta simplement de mirar tranquil·lament el que tenim al davant els
nassos sense manies velles ni haver de demostra res, només observar,
escoltar el que es diu i fa, cada un, també nosaltres en la discussió, i
sobretot sense oblidar les feines que ens calen i les que ja s’han fet.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!