Indústries i caminars.
Bloc de Sílvia Martínez
Les formes de la vida catalana. Ferrater Mora des de l’exili.
(ISBN: 84-297-1729-3)
Em comentà fa uns dies 4barres, a Unes notes sobre Ferrater Mora, que: Algunes de les sentències que hi he llegit m’han fet pensar, no sé
perquè, en els catalans que han marxat a viure a l’estranger i allí,
per bé que submergits sense cap estridència en activitats professionals
i en la vida social pròpia del país d’acollida, ben sovint els trobem
formant part del Casal Català de torn.
Volia afegir un detall de la situació d’aquest treball de Ferrater Mora, que, sí, escriu en l’exili. I, a banda de recomenar la lectura d’aquest llibre, que recull altres assaigs de l’autor, afegeixo també un article de l’Oriol Ponsatí i Murlà sobre "Les formes de la vida catalana"; del que prenc uns detalls.
Detalls que voldria servísin com a resposta a algunes coses que planteja 4barres; i un toc més a "Les quatre formes".
Exili:
· "(…) Ferrater Mora escriu Les formes de la vida catalana cinc anys després
d?haver-se acabat la guerra civil espanyola, en la qual va participar
des de les files republicanes. Al llarg d?aquest cinc anys va viure
exiliat, primer a París (1939), poc més tard a Santiago de Cuba
(1939-1941), i després a Santiago de Xile (1941-1947), des d?on
passaria als Estats Units per establir-se definitivament a Pennsylvania
(Bryn Mawr). És, per tant, una obra que no es pot deslligar de
l?experiència de l?exili. Josep-Maria Terricabras ha insistit en el
caràcter exòdic de la filosofia ferrateriana:En el caso de Ferrater, el exilio es algo más que una circunstancia política o
una vivencia personal. Es tambien una categoría filosófica. (GINER, 1994, p.
67) (…)"
Fragments de: LES FORMES DE LA VIDA CATALANA.
UNA VISIÓ DES DE L?EXILIOriol Ponsatí i Murlà
Article publicat a la revista L?Avenç, nº 305, setembre del 2005.
(segueix)
Continuïtat:
· "(…) Ferrater Mora, però, no assimila continuïtat i tradicionalisme. La
continuïtat catalana participa, només en part, d?una continuïtat
hispànica, que no és valorada gens positivament per Ferrater. El món
català seria més una actitud moral i religiosa que una història o una
cultura si tan sols begués d?aquesta continuïtat de la permanència
hispànica. A aquesta primera continuïtat, però, Ferrater hi afegeix el
que ell anomena la continuïtat europea. (…)"
· "(…) Un encreuament de referències interessant, la singularitat del qual
només serà superat en el darrer capítol (La ironia) quan Cervantes (!)
serà erigit en model de la veritable fecunditat de la ironia que
caracteritza el poble català. (…)"
Seny:
· (…) El quixotisme és, com Unamuno ha proclamat innumerables vegades, la
follia per maduresa de l?esperit; és la conseqüència d?un interès permanent
pels homes i per tot allò que pugui deslliurar-los de la injustícia i de la
mentida. (FERRATER MORA, 1980, p. 65)
La relació entre quixotisme i seny ens mostra que, contra el que
podria fer pensar una lectura superficial d?aquesta forma de vida, el
seny, tal i com el pensa Ferrater Mora, pot ser perfectament
desassenyat; o, dit altrament, que seny no és necessàriament
sinònim de sensatesa sinó d?una voluntat ferma d?ordenar
l?experiència i omplir-la de sentit.(…)"
Mesura:
· "(…) Per a Ferrater Mora, la viva imatge de l?actitud mesurada és la
sardana, a la qual dedica belles paraules per tancar el capítol.
Per això és un cercle que uneix sense obligació i exclou sense càstig; és un
moviment on la subordinació no és mai esclavitud i on
la llibertat no esdevé mai anarquia. La sardana no és
dansa de virtuosos ni d?inhàbils; no és dansa
d?audaços ni de tímids; no és d?arrogants ni d?humils.
No vol solitud, sinó independència. No vol
col·lectivitat, sinó companyia. No és monòleg solitari ni
cor enfurit; és simple, fecund, interminable diàleg. La
desconeguda divinitat que adora des del fons dels
segles té un nom: és la Mesura. (FERRATER MORA,
1980, p.87) (…)"
Ironia:
· "(…) La ironia catalana és, segons Ferrater Mora el punt de trobada entre
una ironia hispànica, que sorgeix de la desesperació i no té altre
objectiu que ocultar-la, i una ironia francesa, adreçada únicament a la
intel·ligència i més interessada en els conceptes que en les coses.
Contràriament, la ironia catalana és una ironia reveladora (per
oposició a deformadora), que permet sobreviure al naufragi de la vida
sense perdre?n en cap moment la consciència. (…)"
………………………………..
Un dels assaigs que recull aquest llibre és: Reflexions sobre Catalunya. Que es publicà per primera vegada l’any 1955, i que és, segons explica l’autor "la reducció d’un assaig considerablement més extens".
Estic temptada de copiar aquí un dels capítols: Catalunya i el futur; perquè em sembla interessant que ens mirem què malament ens va això de tenir la nostra cultura exiliada.
La lectura d’aquest text és la millor manera de veure-ho (subratllo alguns detalls):
Catalunya i el futur. Ferrater Mora, 1955.
Alguns catalans, perpètuament girats cap al passat, pensen que el futur de Catalunya està tancat i barrat. Altres catalans creuen que Catalunya es distingeix per la possibilitat d’un continu renaixement: que Catalunya, en una paraula, és eterna. Ni els uns ni els altres no fan el que haurien de fer els catalans: tocar de peus a terra. Els primers, per manca de confiança. Els darrers per excés d’il·lusió.
Com els il·lusionats són a Catalunya més perillosos que els escèptics, crec convenient dir alguns mots sobre la seva estranya dèria.
Catalunya diuen, és eterna. I si no reneix avui pot renéixer d’aquí cinquanta anys; i si no reneix d’aquí cinquanta anys pot renéixer d’aquí a un segle. La tesi té alguna cosa de plausible, i jo mateix n’he fet una de les rels últimes de l’existència catalana: "l’existència catalana", deia, "és aquella forma d’ésser que s’afanya amb delit en allò que pot ser constitueix l’essència mateixa de la vida humana, però que ella potencia fins a l’infinit: a perdurar". En aquest sentit, doncs, podem dir que Catalunya és eterna. Però "només" en aquest sentit. Seria gairebé catastròfic que això ens pogués satisfer quant a la seguretat d’una persistència de Catalunya. La persistència és necessària, però alhora insuficient, perquè,com tots els pobles, Catalunya no viu realment en l’eternitat, sinó en la història. No neguem, doncs, la persistència de Catalunya, manifestada a través d’obstinades renaixences, sinó el fet que, d’aquestes renaixences, pugui viure’n realment l’existència catalana.
Perquè, sens dubte, un poble no pot passar la seva vida renaixent sense treva. Si aquest interminable renéixer revela la seva vitalitat, revela també alguna cosa d’essencialment incomplert i mancat. La vida d’un poble necessita ser no solament renaixent, sinó veritablement plenària. No ens acontentem, per consegüent, amb la idea que, "malgrat tot", Catalunya reneix i que, "malgrat tot" Catalunya és eterna. Encara que fos així, ni el renaixement ni la eternitat no podrien enterament satisfer-nos. Però no solament això. Si mirem les coses de fit a fit, amb tota la fredor necessària per a no caure presos en els paranys innumerables de la història, advertirem que ben bé podria succeir que aquesta vitalitat catalana s’estronqués, que, arribat un instant, la darrera renaixença fos, efectivament, la darrera, i que, per tant, l’eternitat de Catalunya deixés de ser eterna, que la "Catalunya eterna" esdevingués un mot, però no designés ja la realitat de la cosa. No pensem, doncs, que Catalunya ha de tenir "per força" un futur; no cometem la fàcil i perillosa inducció de suposar que pel fet que ha renascut un cert nombre de vegades està destinada, fatalment, a renéixer. La mera existència necessita esforç, i sense aquest esforç tots els futurs amb què Catalunya pogués mentalment comptar serien com una d’aquestes portes pintades que tots hem vist en les façanes d’algunes cases camperoles, porta sense entrada i sense sortida contra la qual hom no pot fer més que això: estavellar-se.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’afalaga l’al·lusió del teu post d’avui i l’enllaç al de fa un mes i escaig que conté el meu comentari. Gràcies. Està molt ben trobat això de l’exili com a categoria filosòfica. Crec que serà un exili cada cop més freqüent i sense moure’t de casa, en la nostra societat. Els éssers aferrats a uns quants records d’infantesa, a un referent adult -si van tenir la sort de conviure amb pares interessats en la seva creixença personal, o un/a professor/a que transmetés quelcom més que un temari-, refugiats en si mateixos i en les escasses certeses davant l’allau d’informació vàcua i tutticolori que desfila incessant per davant d’uns òrgans d’aprehensió esgotats.
Potser la nostra esperança de perdurar sigui encara aquesta ironia catalana "que permet sobreviure al naufragi de la vida sense perdre’n en cap moment la consciència". La vida humana és un naufragi permanent esquitxat de moments dolços que permeten de repostar el combustible de l’esperança. Si a aquesta vida humana hi afegim la denominació d’origen "catalana", el naufragi adquireix una dimensió diferent, és un fenomen palpitant, viu, que s’expressa en nosaltres i en la nostra circumstància col·lectiva cada dia, i que salta de l’èpica al ridícul amb una facilitat descoratjadora -darrerament-. És per això que la ironia pren el rol de vademècum per a totes les situacions i ens configura i ens determina, i en última instància ens salva de navegar per les mateixes aigües de la desesperació castellana o la conceptualitat francesa.
És altament significatiu i una grata notícia l’apunt de "…quan Cervantes serà erigit en model de la veritable fecunditat de la ironia que caracteritza el poble català". Cervantes, el paradigma de les lletres castellanes, un model català? No sé si has vist el darrer documental de Jordi Bilbeny sobre l’enigmàtica figura de Cervantes. Sé que esmentar Bilbeny és anomenar el dimoni, per segons qui, però jo tinc l’immens honor de conèixer-lo de fa anys, i puc dir que la seva tesi de la Destrucció de la Història és l’explicació més versemblant -i esgarrifosa, d’altra banda- i la concatenació lògica d’esdeveniments que han dut Catalunya de construir un Imperi Mediterrani medieval a ser una autonomia espanyola que malda per sobreviure a la metàstasi de Castella.
Cervantes, amb un alt índex de probabilitat, fou un escriptor valencià emparentat amb Joan Lluís Vives, el gran humanista admirat arreu i perseguit per la Inquisició espanyola -els seus pares foren cremats en efígie després de morts, els seus béns incautats, i almenys sis parents més foren empresonats i sebollits pel Sant Ofici. La sogra de Joan Lluís Vives era una catalana de la colònia de Bruges anomenada Clara Servent -alguns cronistes de l’època escriuen "Cervent"-. Cervantes, que també estaria emparentat llunyanament amb Ausiàs March, entronca amb el pensament de March i la cultura i l’humanisme de Vives per condensar en tota la seva obra, però sobretot i excel·lint al Quixot, la ironia fecunda i perdurable dels pobles catalans, perseguits, amenaçats, espoliats en la seva història i de la seva cultura, per treure un llibre de llibres, el cant més clar, la riota sota les barbes mateixes dels inquisidors de la condició d’hidalgo castellà, aquests illetrats com Cortés i Pizarro, que a Extremadura eren uns carallots i a Mèxic i Perú derroten imperis, conquesten països sencers, funden ciutats i promulguen lleis. La història estava sent robada davant dels catalans, valencians, aragonesos… i un valencià genial ho va deixar escrit en forma d’obra mestra i en valencià, no cal dir-ho. La primera edició, però, no existeix i se n’ha esborrat qualsevol rastre. Queda, això sí, una portada d’una edició castellana de 1709, on s’anuncia que és una nova edició del llibre de l’Ingenioso Hidalgo… TRADUCIDA CON MUCHOS DESVELOS por el insigne… no recordo qui. "Traducida"? De quin idioma? De l’albaceteño? De l’anglès -ho va escriure Shackespeare, tot allò? No. Un castellà no podia escriure, mai de la vida, una collonada tan punyent, afinada, immensa i subtil com aquella. Calia estar molt més fotut del que ho estaria un escriptor nascut a Alcalà de Henares, i tenir un bagatge cultural molt diferent per veure el prototipus d’hidalgo castellà amb aquells ulls tan crítics.
No ens estranyi, aleshores, que Cervantes s’erigeixi en model de la fecunda ironia catalana. No n’existia d’altra, en aquell moment, de més justificada, ni que entronqui tan bé amb tot això que ens passa avui, encara ara.