We need our voice. Necessitem la nostra veu.
This is a video response to
Fast Review: Èric and the Army of Phoenix
Silenci, es tortura, títol d’un documental que haig de veure, segur. I també és aquesta una frase impressionant. I clara. I no vol dir que ens callem.
Entendre-ho com a una invitació a callar denota cinisme inacceptable, submissió i suïcidi intel·lectual (a parer meu), pèrdua de consciència (o robatori, els dos casos també problema greu), o coses d’aquesta mena.
Així: “Silenci, es tortura”, o una altra manera de dir que no hem de callar i que la tortura, amenaça, persecució política, dominació, opressió, i coses d’aquesta mena, són silenciades, i la seva coneixença (?), denúncia, o publicitat, assassinades.
I el silenciament no és el mateix que les bondats i necessitats que acompanyen el silenci; és una altra cosa, no ho confonguem.
Tortures, físiques, polítiques, psicològiques, que n’estem tips de veure practicades des d’institucions públiques, des de governs que menteixen d’ofici, en diuen. Ens tracten d’imbècils, diria, i disculpeu el simplisme, és que no m’hi vull embolicar ara per aquí.
Pensem en l’assassinat de periodistes.
I en que necessitem la nostra veu, com deia, i en que necessitem records.
Aquí en porto un, de la mà d’en David Figueres, que a: Una tardor resplendent per a l’Anna Politkòvskaia, escriu: “(…) A l’Anna Politkòvskaia la van assassinar disparant-li
dos trets a cremadent davant mateix de casa seva. Tenia quaranta-vuit anys. (…)”.
Anna Politkóvskaia, a qui varen assassinar, i tots els previs, i previs, implicacions, conseqüències.
En contrast la seva força, honestedat, rigor, bon treball. Gràcies. Ella no les pot rebre, la varen matar i no hi és.
Sembla que oblidem aquestes coses quan callem i no enfrontem aquests estats, i oficialitats, i salvaguardes que s’aguanten en amb sang, armes, i abusos a tort i a dret.
A en David Figueres, a qui felicito alhora pel Premi de periodisme Salvador Reynaldos, sí que li envio des d’aquest lloc. A Politkóvskaia, i els perseguits, torturats, amenaçats, i a amics, propers sovint utilitzats com a xantatge i més amenaces, un record. Que sembla poc, però ens val molt, segur.
En diem “eleccions”, i “democràtiques”. Amb un sentit molt estúpid -a parer meu- del que considerem elecció i democràcia. També amb bones dosis de desinformació i calúmnies, abusos de poder, o intrigues i altres bestieses contra les que treball un bon periodista s’encara. I n’hi hauria d’haver ben bé prou amb dir-ne: periodista.
Expliquen les notícies que el candidat de Vladímir Putin arrassa. Sí, en podríem dir, d’aquestes, i també de les que es preparen a Espanya com a un altre exemple i cas: eleccions arrasadores. Tot i que em sembla que queda suau aquesta expressió.
……………………………….
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/83842/#comments
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2762529&p_edi=General
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!