Indústries i caminars.

Bloc de Sílvia Martínez

20 de gener de 2007
0 comentaris

Considero que España no és una nació.

Si ho considero així, em sembla que ja ho entenc una mica. I lliga força amb alguns detalls de la mateixa formació de l’estat espanyol, i de la seva història.

Ho provaré:

Una bona diferència que permetria entendre algunes disputes entre diferents coses que anomenem nacionalismes, seria que hi ha imperialismes, polítiques d’invasió, i fins i tot "guerres prevencionativas", o sectarismes de por, que ens les presentem com a formes de nacionalisme, però no ho són. És allò de fer en nom de, per a veure si cola, perquè coli, i per quedar bé.

En molts casos he vist que aquestes horribles opcions de país (tenim clars exemples en el segle XX; i en l’actualitat més propera; avui, ahir; i tant de bo s’acabi aviat) es volen vendre com a autoafirmació i autorespecte per a cercar: una justificació eterna? acceptable? cosmològic-teleològica? O simplement per a poder-se posar a la venda de la democràcia del vot suficient.

(…)

(…)

I, si ho miro un xic més a prop, fins i tot he pensat que aquestes
estratègies o tàctiques de venda, poden tenir com a un dels seus
objectius deslegitimar la carta de la declaració de la ONU sobre la
llibertat dels pobles. No ho sé; crec que cal pensar-hi.

Clar
que aquí hom pot dir-me que la discussió ens porta a haver
d’anar-nos-en a l’origen de les societats, o dels temps, o, tant se
val, a un suposat origen abans del qual no hi hauria res. Però crec que
aquí es pot respondre que no cal.
I que fins i tot un país,
societat, grup de poder, etc., que juga paper de "imperi que ha de
salvar el món de la riquesa i diversitat" (em sembla que en diem),
encara que ho faci fa segles, encara que sigui per una gran tradició
que ho faci, pot esdevenir si s’ho proposa una nació respectuosa que:

1) Ofereixi aixopluc, cura, i atenció a les necessitats que tenim els humans que l’habiten.
I 2) Permetre’s d’abandonar creences sobre idees d’una, i única, i única,
i una, etc., manera bona de fer les coses. (Que acostuma a ser, i em
sembla que no queda altre remei, que la pròpia. Cosa que no sé com es
sosté, però que veig té força seguidisme.)

Acabo amb la
expressió d’un desig: Que el nostre país no caigui en temptacions de
seguir el joc dels èxits dels qui no respecten tots els drets bàsics
que trepitgen els qui es diuen nació, i no ho són, senzillament perquè no respecten
altres nacions (per a les meves consideracions, condició necessària).

Ho expresso bàsicament per gust de viure en un país
respectuós, i perquè, pel que sé, Catalunya no ha estat de tradició
genocida de pobles. I perquè estic convençuda que hom no pot dir-se
sobirà; que hom no pot dir que exerceix sobirania, si es dóna el cas que: sotmet a algú
altre, es deixa sotmetre disfressadament, o té com a opció política de futur fer alguna d’aquestes coses.

I, per començar, per tal de no seguir aquell joc (que jo
considero pervers i inacceptable en una política digna de dir-s’ho) cal
no acceptar ni una, ni mitja submissió. Que no és el mateix, encara que
l’ambient polític porta a confusió, que ésser un fatxenda; no ens
confonguem.

————————————————–

I
com veig que la discussió sobre polititzar o no polititzar la llengua
segueix ben moguda, faig una aportació. Crec que uns parlen de
despolititzar en el sentit de deixar-se de jocs partidistes i sectaris
en la manipulació de la opinió pública sobre aquest tema. Altres parlen
de deixar la llengua en una mena de llimbs que no sé com imaginar.
D’altres parlen de fer abandó de la cura que les institucions
polítiques tenen, no tenen, o han de tenir en aquestes qüestions.

Pot
ser que comencem reclamant que el rei d’Espanya es desmenteixi d’allò
que sosté sobre la nostra llengua. Ho penso només perquè crec serviria
per a contestar el que em sembla una presentació ben perillosa (i això
que ara semblaria que precampanyes i campanyes perpètues s’ha relaxat
un xic).

Però per quan vingui, o no sigui el cas que es vagi
fent de maneres menys públiques i no ho veiem; crec que cal tenir
present que hi ha qui va situant les discussions sobre el català en una
guerra de bàndols de gamberros
(?). Penso en coses com una veïna de la meva mare dient: què coño
querèis estos catalanes!? aquí estamos nosotros, y mandamos más, y
(alguna altra bestiesa) i a callar!!

Us ben prometo que no
exagero. I ho comento perquè tinc la impressió que els partidismes i
pervivències de tics antidemocràtics tenen prou audiència, audiències,
i Audiències.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!