Indústries i caminars.
Bloc de Sílvia Martínez
He escoltat que hi ha qui esperava la notícia de la fi de la treva d’ETA. Entenc que en la majoria dels casos, més que una espera, es tracta d’una manera de dir que era fàcil que això passés, tal com van les coses, si no es plantegen elements de diàleg, i respectes polítics, especialment.
Jo haig de dir que fa temps espero, emmarcada en voluntats i exigències polítiques -tot i que no hi ha fets que ho fessin prou previsible-, i de la ma de feines bones que es fan; una fi de les violències contra la possibilitat d’una democràcia a la nostra societat.
De totes les violències que patim: la primera la de l’Estat central: govern, oposició, legisladors, jutges, mitjans als seus serveis, associacions ciutadanes, intel·lectuals i qualsevol dels generadors d’opinió a aquests serveis, que utilitzen la violència terrorista per a fer, ells, violència a la democràcia. Violències més que detectades i conegudes.
La del grup terrorista, seguint el plantejament que ens ofereix Xavier Mir ((Maragall dimissió) L’avió d’ETA, sense pista d’aterratge), esperava que acabés de debò i aviat aterrant en alguna pista que, l’Estat, i els governs implicats (començant amb el basc), i els ciutadans, tenim obligació d’oferir. A banda dels compromisos i declaracions; per molt que els tinguem acostumats a oblits i manca d’acompliment. Aquestes són coses que segueixo esperant.
No veig clar si m’ho miro massa cru. (…)
(segueix)
Però, i sobre aquesta obligació, ahir pensava preocupada pels silencis
i manca de solució a un dels tants problemes ambientals i estructurals
que es plantejaren a l’inici de la treva.
Preocupada perquè el no
parlar-ne em sembla -i més fort m’ho sembla al costat del capteniment
general i en la observació- que és marca de la seva continuïtat; i no
de cap solució.
Em refereixo al que vaig poder entreveure en els
primers dies després de l’anunci de la treva. Es va plantejar que, no
sé si el calendari, agenda, possibilitat, estratègies, o tot plegat, de
la solució; havia de passar per uns càlculs i controls de a quin dels
partits al poder beneficiaria més o menys (mediàticament, suposo).
Jo
encara no sé com ens hem de menjar això. No sé encara com no és que
s’ha aclarit la por del principal partit a la oposició del govern
espanyol a que el partit del govern en sortís beneficiat per l’èxit en
la solució del problema. Ni tinc idea de com es plantegen aquestes
menes de repartiments. Només tinc clar que són problemes que ens porten
directes a un replantejament del que podríem anomenar actuals
estructures de popularitat i de poder.
Jo espero que ens ho
explicitin. Perquè em sembla greu, i denunciable des de l’interès
ciutadà a finir amb la violència; començant amb totes aquestes classes
de violència que s’han instal·lat a les cambres de representació i
acció política.
També espero que, per molt que el PP i poders
adherits necessitessin aquest gest per a potser deixar de fer i
d’utilitzar el terrorisme per a fer oposició política (és una de les
idees que he tret de la declaració del president espanyol aquest matí);
tots plegats els demanem explicacions, a tots. Això espero. I desitjo
que no hi hagi atemptats, de cap mena.
Però hi ha fets que fan
previsible altres coses. Com a exemple assenyalo un dels punts de la
declaració del govern basc aquest migdia, on veig que aquests governs,
encara que es diguin democràtics, no ho són en un altre dels mínims.
A la declaració diu:
"(…) El Derecho a Decidir cómo queremos que sea nuestro futuro se defiende democráticamente en las instituciones y en la sociedad.(…)"
El
problema el veig en que, si cal defensar el dret a decidir, és que les
nostres institucions i societat no són democràtiques. Vull dir que em
sembla necessari que aquest dret estigui garantit, i defensat, i
promogut, etc., per, i prèviament per les institucions i societat
democràtiques.
Vull dir que, si ens diem demòcrates, i si volem
continuar dient-nos demòcrates sense ser alhora mentiders, el dret de
decidir (i tot el que socialment implica i necessita) és previ i
condició necessària; no esta bé situar-ho com una lluita interdemocràtica.
I, si ho és, de lluita, entenc li hauríem de dir lluita predemocràtica.
I, en qualsevol cas, no acceptable com una lluita eternitzada en la que
el volen convertir alguns.
Una altra cosa fóra dir que les
decisions es defensen democràticament a les institucions i societat.
Molt diferent, s’ho mirin com s’ho vulguin mirar els concessionaris. I de la ma d’un veritable millorament de la misèria al què ara anomenem "democràcia", pressuposo.
………………………………………….
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/53168
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El gran aliat d’ETA són els mitjans de comunicació que, evidentment al servei dels seus avaladors polítics respectius, són els qui veritablement creen la psicosi terrorista. Quan es fa kale borroka a Madrid o València ni se’n parla, i ja no diguem si el que s’ataca és a un independentista.
Per cert, a l’Estat Espanyol tampoc es pot defendre democràticament el dret a decidir, ja que sols el poble espanyol és subjecte d’aquest dret.
I acabo insistint en que la crítica al PP cansa. La responsabilitat de les accions del govern li pertoquen al govern, que per això és qui decideix. Dir que "el PP l’ha condicionat" és com dir que no manen…mirem-ho d’una altra manera, el PP ha representat la immensa majoria de la població espanyola, i per això, i no per cap altre motiu, el govern ha reculat fins escanyar el procés de pau.
Ja se sap com és el poble espanyol. Fonamentalment dogmàtic, intolerant i amant de les croades contra els enemics de la unitat de la pàtria. Quan l’estat de dret respon a una societa com aquesta, què se’n pot esperar?
Millor fotem el camp o sortirem escaldats com sempre 🙁