DISSABTE, 12/01/2008 – 18:36h
ICV i ERC condicionen el suport al PSOE als traspassos pendents
i al desplegament de l’estatut
Recullo aquest esbós de primers de gener. Que he vist tinc a tope la pàgina d’esborranys (diria que per això he perdut algun escrit d’aquests dies), em sembla interessant ara, i faig una mica d’endreça i espai.
Abans d’ahir (al gener) em plantejava que caldrà estar al cas de les notícies, i més detalls, que d’entrada aquestes dues exigències no arriben ni a mínims (subratllo ara), i que la manca de mínims sobre la taula necessita de pressió social contra el que entenc és una situació d’extralimitació estatal espanyola (crec que no calen exemples), de submissió catalana, i violència política institucionalitzada i acostumada.
((Veig que el conte de les concesionàries va tenint èxits, llàstima))
Tothom qui no mira de trencar aquests predominis i doMinacions legalitzades de manera il·legítima i venudes en un paquet de “pors ancestrals” o altres floridures; o qui prioritza interessos particulars o estatals per davant dels fonamentals per al país on viu, i no diguem si el representa, hauria de ser ben pressionat pels ciutadans que no vulguem mantenir aquests vassallatges.
Si la excusa presentada és que no ens consideren (o que no ens considerem) poble, nació o país, entenc que és un seu problema de manca de reconeixement, problema que porten segles disfressant (encara que ens vulguin fer creure que som nosaltres que dissimulem), o un nostre problema de desconeixement de qüestions bàsiques com la història, la resistència a la persecució i violències impressionants, a menysteniments inacceptables, i a una voluntat d’estat d’acabar amb el que, a sobre, anomenen “el problema català” o “El Contencioso”.
Crec que no es pot mantenir aquesta situació, i que més aviat seria hora de demanar responsabilitats (amb els traspassos ja ens prenen prou el pèl, i de desplegats o desplegaments diria que fa pena parlar-ne) (subratllo ara), deixar-nos d’hòsties. I també atendre a un detall: cal observar bé unes diferències que hi ha entre mentida, i defensa a consciència d’unes idees que no ens agradin. Vull dir que si es tracta que a algú desagradi que hi hagi existència fora de la seva constitució no li hem d’acceptar que afirmi que som un poble de mentida.
És cert que sense aquestes dues coses (traspassos pendents i desplegament de l’estatut) ho tenim molt més difícil, i sembla que haurien de ser compromisos en algun sentit nou. Tot i que a la que rumio una mica em reafirmo en que és una presa de pèl. I que ho és a tots. Una situació que no arriba ni a mínim del que exigiria una política a una democràcia seriosa. Sobre la que em pregunto si no hi tenim res a dir, o si és que no tenim cap eina a l’abast, per a actuar d’ofici en la defensa dels mínims democràtics de cara a l’inici del procés electoral.
(…)
També serà interessant veure si els altres partits expliciten els seus mínims. Però, repeteixo, aquestes coses no són ni mínims.
(Les “eleccions” s’han fet. I a Itàlia prohibien la entrada de mòbils i càmeres diuen que per a que no es pogués fotografiar la posada de la papereta per a poder cobrar vots. Quines vergonyes i misèries, no hi té res a dir la observació internacional sobre els processos d’eleccions tampoc allà?)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!