Indústries i caminars.

Paisatge després dels pactes…

Plantegen un debat sobre els pactes; suposo que postelectorals. Punt en el que veig dos problemes previs: L’engany de l’antidemocràcia.

1) Demagogs i enganyadors: Sembla ser que hi ha casos en els que aquests pactes no s’expliquen; de manera que queden venuts fàcilment com a coses estranyes, en lloc de prendrel’s, i veurel’s, com a una pràctica democràtica ben normal; que és el què són.

L’alternativa són majories absolutes; totalitarismes d’un o altre aire; o altres variants que ja hem patit prou. Fruit -a parer meu- de seguidisme a les histèries dels qui identifiquen la pluralitat i la democràcia real amb el "desastre"; de la ma de lleis i dominis del règim i continuïsme de la dictadura franquista (en la tradició que entronqui). Un altre lamentable espectacle al que espero trobem ja un final.

Penso que hauríem de trobar també una penalització per als
responsables polítics i mitjans de comunicació que afirmen que els
pactes són problema; i no afegeixin a la seva afirmació a què es
refereixen, a quins es refereixen, i assenyalin de quins problemes
parlen.
Perquè normalment ho fan per desqualificar el pacte en
general. I, em pregunto: Ho fan per estalviar-se explicar quin problema
veuen a un o altre pacte concret? Ho fan per a fer soroll?

Ho fan en general dient una frase que fa molta pena: "sí, són legítims en democràcia; però, són un atac a la democràcia. I, a més, són immorals".
Això ja és deliri. I apel·len a raons varies; totes inacceptables;
perquè més aviat ostenten càrrecs que els haurien d’obligar a acceptar, propiciar, i promoure el pacte com
un element fonamental en la democràcia (real, clar; no la que canten
alguns).

Penso que cal exigir-los, a més, una rectificació pública en la que acceptin que el pacte és un element bàsic a una democràcia.

(segueix)

(…)

2) Més confusionisme:
Un segon problema que he vist aquests dies és encara més greu -si ho
pot ser- en relació al confusionisme com a arma electoral. Davant el
tema de l’abstenció, sobre la que escoltem poca cosa enraonada, hi ha
qui anava dient aquests dies que la "política de pactes condueix a
l’abstencionisme" (!).
Jo considero que dir això és una bajanada;
i una altra variant, o front, de la tendència a partit únic que mou el
problema que abans assenyalo. Un dels diversos intents de despistar i
dirigir el personal cap a la pràctica del que anomeno antidemocràcia.

És
en aquest punt en el que centraré el meu comentari, perquè penso que és
aquest el problema fonamental, prèviament, i alhora en el tema dels
pactes (pre i post).

Sobre els pactes en general, el què penso
és que cal raonar-los, explicar-los, explicitar-los; i que en cap cas
és acceptable que es facin contra idees, projecte, o elements bàsics de
les propostes de govern que vulguin pactar. Penso que cal respecte al
propi votant pel que fa a compromisos mínims.
Clar que estem molt
acostumats (per pena) a veure que fins i tot no s’acompleixen ni
governant; de manera que pot ser és massa demanar. Però així ho valoro,
malgrat tanta inèrcia de poc compromís amb la paraula donada.

La pregunta de la setmana és :

–"Els pactes municipals l’han deixat content o decebut?"

Aquestes
eleccions han estat especialment, i amb més claredat que prèvies,
antidemocràtiques fins a l’escàndol. És per això que la formació dels
nous consistoris la veig ben amarga. I ho dic sense atendre ni a
resultats, ni a pactes, ni a èxits o fracassos concrets.

I
alhora des d’una implicació prou important: la preocupació per seguir
els esdeveniments polítics des que sóc conscient. Les decepcions per
l’observació de la tasca i comunicació política en general. La
participació, més activa fa uns anys (en els que hi treballo a una de
les propostes de govern al meu poble), des del convenciment que és una
obligació civil; i de civilització, afegiria.

Aquestes
darreres eleccions ha estat especialment difícil compaginar tots
aquests factors. Clar que, si ho miro atentament, la situació actual no
és més que un agreujament, un altre afegit al que considero vivim fa
temps: una antidemocràcia.

Una antidemocràcia
practicada dia a dia per alguns dels nostres "representants", algunes
institucions "democràtiques", i altres sectors de la societat.
Responsables polítics que fomenten l’antidemocràcia i aconsegueixen
vendre’s com a demòcrates. No podem negar que d’això n’hi ha molt, i
que és de misèria.

Com a un dels darrers
exemples d’aquestes pràctiques que denuncio, tenim la fabricació de la
Ley de Partidos Políticos; a què va servint (al joc de les
"concessionàries"; a "perdonar vides"; a il·legalitzar fins i tot a
determinat electorat després d’intentar demonitzar-lo i mirar d’acabar
amb ell d’altres maneres; etc.); a les maneres polítiques que alimenta
(suficiències -en el tracte i en la exigència democràtica, prepotència
-en el tracte i en el projecte polític, etc).

Per acabar havent-nos d’escoltar a José Blanco demanant a la esquerra abertzale que "sigui respectuosa amb la voluntat expressada pels ciutadans a les urnes; perquè, aquest, és l’únic camí".

I, en un grau de cinisme i desvergonyiment encara més pujat, haver-nos d’escoltar al sr. Rajoy parlant de "taca" (els regidors que a ell no li agraden), "punt negre" (ajuntaments on hi ha aquests regidors, suposo), "festa de la democràcia" (sense comentaris); i, per acabar, afirmant que ell, si governés, cap d’aquests regidors existiria. Li podem preguntar, per mirar que acabi d’ensenyar el llautó, com ho hauria fet.

El pacte; els pactes, són un principi democràtic. Si algú fa pactes inacceptables a una democràcia seriosa, el que cal és donar raons de perquè els considerem així. Però, en cap cas, seran antidemocràtics com a tals; sinó per continguts. No vol dir això que en nom de pactes no fem bestieses i coses pitjors. O que anomenen pacte a coses que no ho són (per exemple el pacte del capó).

També en nom de la democràcia estem malmetent el poc que ens ha arribat de la tradició democràtica. Aquest és el paisatge que veig.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!