Indústries i caminars.

Deia que “El que espero és que s’acabin les rendes de mals: observadors, tècnics,
ideòlegs, estadistes, narradors, contistes, historiadors, cronistes,
periodistes, etc., i que guanyin la partida els que són rigorosos i
tenen dignitat personal. (…)”

És una distinció que hem de fer, diria, per anar bé. I dels casos que tinc a l’abast prenc un exemple del rigor i dignitat professional que defenso. Mirem-ho a l’entorn de la idea d’eternitat espanyola, l’Estatut, i el front espanyolista. Temes de notícia i preocupant actualitat:

En David Bassa,

14/04/2009: L’Espanya eterna, encara…

“Avui dimarts 14 d’abril es commemora l’aniversari de la proclamació de la República, el 14 d’abril del 1931
a Barcelona. Aquell dia el president Macià va proclamar “la República
catalana a l’espera que els altres pobles d’Espanya es constitueixin
com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica”. Així ho va dir
Macià i així va passar, tot i que després tot plegat s’aigualís amb l’Estatut de Núria (us sona això?).
Després va venir el cop d’estat de Franco, la guerra, la dictadura i,
amb la mort del dictador, l’actual restauració borbònica feta a partir
dels esquemes franquistes.
La conseqüència de tot plegat és que, en ple 2009 el debat polític
estatal encara gira al voltant del lema “antes roja que rota” (com,
sinó, s’explica l’aliança PSOE-PP al País Basc i les campanyes anticatalanes arran de l’intent de reforma de l’actual Estatut?).
I com a mostra de la magnitud del despropòsit espanyol, recomano aquest
reportatge del periodista suec Martin Jönsson, emès per la televisió
nacional sueca: REPORTATGE SOBRE EL VALLE DE LOS CAÍDOS.”

De rigorosos i amb dignitat personal n’hi ha més casos i exemples, molts més que no volen fer creure els qui usen la corrupció política i intel·lectual com a normalitat necessària per a perviure o com a excusa, personal, empresarial o de poder. Molts més que els que es creu o vulgui creure qui mira de justificar mentides d'”opinió” o d’informació dient que és que tal i tal, i que qui paga mana, o que si ideologia o d’altres vergonyants excuses. Deu ser el contagi de la Espanya eterna, que de tanta misèria política, intel·lectual, personal sembrada, de tanta excusa eterna i excusada….; deu ser aquest contagi que fa que ho diguin sense que xiulin orelles.

Com deia, recomano que mireu al voltant, que de bons informadors, observadors honestos, i persones que no s’empassen conte de por i d’eternitzats (com a un cas del paradigma a abandonar si no volem fer-nos dinosaures, entre d’altres urgències) n’hi ha moltes, en som molts. Hi ha tants que no es poden tapar ni que de tot el món s’en faci presó, catifa o armaris.

I acabo amb un parell més a l’abast, un parell d’exemples que ho són d’aquesta eternitzada encara que assenyala en Bassa, i del que en deia cas de rigor i dignitat professional. Senzillament.

– Juan Varela, de Periodisas 21.

¿Quien dijo miedo, ministra?
14 d’abril de 2009.

– Josep Maria Terricabras.

La independència de Kosovo i de Catalunya.
23 de març de 2009.

………………………………
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/130281
http://blogs.ccrtvi.com/elbenegre.php?itemid=20726
http://periodistas21.blogspot.com/2009/04/quien-dijo-miedo-ministra.html
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog_comentaris.asp?ID=19478&PageCounter=0#coment

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!