Indústries i caminars.

Podria dir avui que la identitària és una afecció política; que està vinculada a la majoritària (una altre afecció que aclareixo una altre estona); que l’estat espanyol en pateix de les dues; i que aquí tenim rampells, períodes, inèrcies i interessos que hauriem de vigilar pel que fa a aquestes afectacions.

I tenim algun problema en discussions i discursos sobre aquest tema de la identitat. Un ben relacionat amb el què he anomenar identitària; que trobo assenyala molt bé Terricabras en l’article d’ahir a partir d’un fet significatiu:

"
L?adjectiu ?identitari? no ha existit a la llengua catalana fins fa ben poc. (…)"

Crec que va molt bé per veure de què parlem. I que veure de què parlem és l’inici; un bon inici.

També el veig bo per assenyalar coses que hem sembla bones d’observar. Recomano l’article, i comparteixo els meus comentaris.

Article de Josep Maria Terricabras.

La batalla identitària.(28 de novembre del 2006)

"L?adjectiu ?identitari? no ha existit a la llengua catalana fins fa ben
poc. L?han començat a usar aquells que pensen que els nacionalistes
catalans -i, de fet, la majoria dels catalans- estem massa preocupats
per les coses relacionades amb la nostra identitat nacional. (…)"

(…)

(…) Francament, no sé de què s?estranyen. Que aquells que no veuen
reconeguda degudament la seva identitat col·lectiva es preocupin,
mobilitzin i protestin, és absolutament raonable. Com ho és que algú
s?espavili quan ha perdut el carnet d?identitat o quan no és reconegut
pels altres com aquell que ell diu que és. De fet, només no s?han de
preocupar de la seva identitat aquells que ja la tenen reconeguda,
aquells als quals ningú no posa en dubte qui són, què són.

A mi, em fa estrany que alguns s?estranyin de la nostra inquietud, de
la nostra reivindicació. Des de fa poc, però, s?han inventat un
adjectiu, ?identitari?, que els ajuda en la seva campanya, perquè és un
adjectiu lleig, massís, pesat. Ens diuen que ens passem el dia
ocupant-nos de coses identitàries i que, en canvi, no ens ocupem d?allò
que preocupa la gent. Vejam, que no som ?gent? nosaltres? Si la majoria
dels catalans som nacionalistes -i al Parlament ho som-, com es pot dir
que ens preocupem d?allò que no preocupa? De fet, allò que ens preocupa
a nosaltres és allò que, segons els números, preocupa a la majoria,
encara que no els preocupi a ells. Déu n?hi do! (I és que n?hi ha
alguns que només veuen el món per un forat: allò que no els preocupa a
ells, ja no és interessant! Això sí que és fer-se un món a mida. I es
queden tan frescos, i tan moderns, i tan majoritaris!)

A més, no és veritat que els problemes que ells anomenen ?identitaris?
estiguin oposats als problemes socials, culturals o econòmics dels
ciutadans. Així com la meva identitat no és independent de la meva
professió, la meva edat, el meu sexe i les meves manies, així mateix la
identitat d?un país va lligada a la seva economia, a la seva història,
a la seva cultura, als seus projectes i aspiracions. No són coses
separades, senzillament perquè ?la identitat?, tota sola i separada de
la resta, no significa res, no és res de res. Treballem per la nostra
identitat quan sabem a quin país som i quan treballem per enfortir el
benestar, la cultura, els sentiments, el comerç i, amb això,
l?autoestima dels ciutadans del país.

No ens deixem enredar per la trampa identitària dels que, des d?una
identitat defensada per les lleis i els canons, pretenen que nosaltres
no tinguem identitat, ni veu, ni llengua, ni personalitat, ni història
col·lectiva. No ens deixem enredar per les històries identitàries que
ells s?inventen contra nosaltres. Vetllem per mantenir la salut
col·lectiva i per enfortir-la, vetllem per saber qui som i què volem,
per saber com respondre i com actuar quan algú posi en dubte la nostra
identitat."

Comentari:

És un adjectiu lleig, massís, pesat.
Em
sembla molt bé començar per aquí. Primer per la pesantor: perquè la
única ?política identitària? que es fa a Catalunya és la de imposició
espanyola; la de imposició de la suposada i cridada, i sagnada ?Unidad
de Espanya?; i això és de pes: però de pesat; no de valor. Si és
aquesta la ?política? a la què es referí el president que cal
abandonar, em sembla fabulós, necessari, i d?honestedat mínima; que
l?abandonin d?una vegada. Que portem massa anys suportant l?amenaça de
?la sagrada unidad indissoluble?. Dir pesat serveix per treure un xic
de gravetat; però no hem d?afluixar ni un pel, i ara va molt bé afegir el què diu de massís i lleig (segon, tercer; i podria afegir força,
força més raons). Per aclarir algun del conceptes que usen aquests que
volen clavar-nos aquesta llosa, recomano l?article que aquest diumenge
dedicà al tema de LA UNIDAD Jaume Reixac a El Punt comarques gironines. Dóna algun bon detall per a entendre la pesantor, i també la
lletjor, i el paper d?algunes idees que els sostenen (i a mi em va molt
bé entendre detalls; i més al costat de les ?polítiques del estado de
España? que ara es posen a fer el PP via Conferència Episcopal. Va molt
bé per mirar com s?han de combatre aquestes intromissions).

Enviat per: smartinez – 28/11/2006 17:01:06

Cal repetir que és una contraposició inacceptable?
De
tota manera; sigui el què sigui al que es refereixi el president i el
govern (Si la imposició d?identitat falsa; o la identitària de còpia
massissa; o al catalanisme; el que cal és que ho deixin prou clar. No
cal ràpid, però sí clar. Bàsicament perquè al catalanisme no ha de
renunciar un polític d?aquest país.); i per altra banda; no val, ni hem
d?acceptar-li, ni a Montilla, ni a ningú, ni té sentit, ni val per res,
la contraposició que fa entre aquesta política i la política social; o
econòmica, o cultural, o la que vulguin triar entre altres tipus de
polítiques que hem definit. Totalment d?acord. Vull dir que cal que
deixin de fer política de ?convencimiento espanyol?. Però això ni té
res a veure, ni afecta, ni fa o desfà, pel que fa a les falses
prioirtzacions de: català- o ?social (al final, seria alguna cosa
així?). Ni té res a veure amb abandó de res; ni amb claudicacions;
només té a veure en el que toca a la fi de l?espoli. I per dir-ho més
senzill: dir que ja n?hi ha prou de voler acabar amb Catalunya, no
significa que s?hagin d?abandonar unes polítiques o altres; i molt
menys les polítiques socials que tant han costat d?arrancar. Per dir-ho
encara més senzill; crec és suficient que parlem de: 1) política
catalana; que estem a Catalunya. I 2) que el què ens preocupa no és la
identitat, sinó el robatori a diferents bandes al que ens sotmet
l?estat d?Espanya. Em sembla que si ho mirem així es deixaran de dir
algunes bajanades; i pot ser deixarem de pregar pel seu reconeixement,
i, o els hi exigirem (per dret ja és suficient); o els enviaríem a
pastar fang. Pot ser encara es pot dir més fàcil. Deu ser que, i això
és prou clar, com les polítiques socials necessiten d?uns pressupostos
i respectes que la ?política d?identitat d?España? no ens permet, vet
aquí la contraposició! No ho sé, aquesta darrera és massa embolicada.
Però, per si un cas, aquí la deixo.

Enviat per: smartinez – 28/11/2006 17:02:55

Puc afegir.
Puc
afegir -i em sembla interessant aquí- una diferenciació que vostè
assenyala a vegades entre identitat i identificació. Ara només un
detall que m?ha fet pensar: Hi ha un jutge que volia demanar la
exhumació de les restes del meu avi. De fet, fa un parell d?anys es
tractava segons un altre jutge consultat d?una qüestió de ?pur tràmit,
ràpid, senzill i sense càrregues addicionals?. Jo ja vaig recomanar a
la meva mare, i especialment després de la primera sessió del judici en
marxa, que el més assenyat era fer denúncia contra l?estat espanyol per
haver falsificat la seva identificació (la vertadera és de l?any 39; la
falsa és de l?any 57). Que jo no ho veia clar, i que, podria ser ens
fes menys feixuc els tràmits de canvi de cognom en tots els documents.
Però no em va fer cas. I aquí estem; donant gràcies que fiscal i
advocat convencen al jutge que no cal; que no cal allò que proposa (bé;
?que propone; que es en castellano; que si no aún podria ser más
complicado; etc.?). Jo no assistiré a cap sessió; perquè no podria
callar algunes coses. Ara li diria, per començar, que: per què en lloc
de demanar la exhumació de les restes del meu avi de debò no demana les
de l?avi falsificat per comprovar que no ho és? Li diria bàsicament
perquè el primer va pagar amb la seva lluita; entre d’altres coses, i
l?altre va cobrar diners per donar un cognom fals. Em sembla suficient
raó. Tot i que amb els documents, testimonis, i tot el que disposa,
n?ha de tenir prou; i sembla que així serà al final; millor que no li
doni idees a aquell jutge.

Enviat per: smartinez – 28/11/2006 17:04:53

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!