Responc a l’avis de croatcatalà. Per una banda, gràcies pel suggeriment. Tot i que no podria fer això de no creure res, sigui en internet, sigui en qualsevol altre mitjà.
Dic que tant se val si és o no és humor. I és que tampoc m’hi he fixat. La cosa ve de fa uns anys. Moment en que vaig agafar mania a la única cosa de la programació televisiva al meu abast en la que trobava humor, humor.
Em refereixo a les notícies del guinyol, i es situa fa uns sis o set anys. Únic lloc on trobava informació de debò. I que vaig deixar de veure en un gest de protesta, en fer-me conscient d’una cosa que em va horroritzar: la única crítica que ens permetem és la de les notícies del guinyol.
Parlo de crítica en sentit de parlar del què passa; fora de les cantarelles, dogmatismes, cartilles, lletanies, versions oficialitzades, facilitzades; adormidores; hòsties en el sentit més clàssic que pugueu imaginar.
Ara vaig una mica despistada i no sé quan fan aquest programa; però segur que tornaria a gaudir-ne. Bàsicament perquè veig que hi ha, si més no possibilitat, de fer crítica sense haver-la de fer necessàriament en un espai d’humor. Diguem que es pot fer crítica que no es pot prendre a broma.
I diguem que del que tinc ganes és que li donem la importància que té; i en té, si no és que ens prenem tot a broma. Al costat d’aquesta notícia penso en coses com ara que persones adultes parlin a uns estudiants de setze anys (aquest estiu passat; no parlem de la edat de pedra!) en aquest termes.
El context és un viatge de fi de curs, i una entrevista que els estudiants tenien com a exercici. Es van escoltar coses com ara: "que quéreis los catalanes, que sois así asá, etc." Fins i tot en un cas un home va arribar a fer més violència. Va agafar la llibreta a una noia; la va tirar a terra, i va dir que els catalans "sois unos hijos de puta".
I m’ho crec, igual que em crec tota una sèrie de coses. Rumio sobre aquestes qüestions de les creences fa temps. Ho faig a l’entorn dels problemes i
necessitats per la vida quotidiana. Quan pugui explicar detalls en els
que vaig entrant, ho faré.
De moment hi ha una cosa que tinc bastant clara: Diguem que les coses increïbles són aquelles que no són susceptibles d’ésser cregudes. Una altra cosa són veritats, mentides, certeses, falsedats, etc.
Malgrat tot, i generant tota una sèrie de problemes, hi ha una frase d’èxit que no m’agrada gens: "això és increïble; no pot ser, etc."
.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
DIUMENGE A LES 11 H, a.m.,
al programa "Más se perdió en Cuba" de la cadena de les Cambres de Comerç i Navegació "INTERECONOMÍA-RÀDIO".
I jo, de retruc, pagant eixa cadena, Ai Senyor¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡