Uriel Bertran
Si volem, podem!
Carretero, millor amb la veritat
Des de que els companys de Reagrupament.cat, ara fa uns dies, van penjar un vídeo al seu web titulat “diferències amb EI”, on s’hi esplaia el mateix Carretero, que tenia ganes d’escriure uns quants aclariments sobre les coses que allà s’afirmen i que no són certes. Per prudència, però, he trigat uns quants dies a fer-ho, ja que esperava que s’atenguessin alguns missatges al seu web que demanaven de corregir les errades, però com que el vídeo continua allà impertèrrit i m’imagino que acabarà esdevenint el dogma més o menys oficial, no tinc altre remei que explicar, amb recança, que supura alguns prejudicis, d’una manca molt preocupant de rigor, atenent al fet que Carretero vol ser escollit President d’ERC, i d’algun menyspreu injust cap a d’altres companys de partit. Tot seguit contesto a algunes afirmacions…
“Uriel Bertran va estar dotze anys a l’executiva, dotze!”
Amb vehemència, i reiterant-ho fins a dues vegades, Carretero etziba que he format part de l’Executiva Nacional d’ERC dotze anys. No és cert. He representat les JERC a l’Executiva sis anys (des de desembre de 1997 a novembre de 2003) pel fet d’haver estat el seu Secretari General, i només hi he estat tres anys més (des de juliol de 2004 fins al juny de 2007) com a Secretari d’Imatge i Comunicació, fins que em van obligar a abandonar-la arran de la publicació del manifest crític que origina Esquerra independentista. En total hi he estat nou anys, només tres amb responsabilitats a ERC, fins que vaig plegar, i sis de forma indirecta, en tant que ocupava una responsabilitat a les JERC, que no a ERC.
“Renyer és un convidat d’última hora d’Esquerra independentista”
A part que el to és impropi alhora de referir-se a un altre candidat a la presidència d’ERC, en Jaume Renyer col·labora amb Esquerra independentista des del principi, ara fa un any, quan va acceptar de prologar el llibre col·lectiu “Independència 2014” que vam escriure durant els mesos de juliol i agost de l’any passat, només dos mesos després d’haver-nos formalitzat com a col·lectiu.
“Uriel Bertran mai havia posat en qüestió l’estratègia del partit ”
Recordo a Carretero assistint com a convidat a alguna reunió de l’Executiva Nacional d’ERC. I si ell també em recorda a mi, podrà explicar que moltes de les meves intervencions a l’Executiva sempre van exigir traçar línies vermelles que el PSC no es podia saltar. Després del pacte Mas-Zapatero sobre l’Estatut vaig demanar que es fes públic un ultimàtum d’una setmana al PSOE i que passat aquest temps adoptéssim un posicionament contrari a l’Estatut (per això en Carod-Rovira em va senyalar, conjuntament amb Carretero i les JERC, com a responsable de promoure el No a l’Estatut), després vaig col·laborar activament en la organització de la manifestació del 18 de febrer contra les retallades a l’Estatut i vaig impulsar campanyes contundents des de la Secretaria d’Imatge i Comunicació amb eslògans com “Cap retallada a Madrid” i “Stop a la farsa”. Durant el segon tripartit vaig exigir sempre ambició programàtica. Per això, quan aquesta es va evidenciar nul·la, i després de les eleccions municipals, per tal de no interferir en els resultats electorals d’ERC, vam organitzar Esquerra independentista.
“Puigcercós sabia de l’aparició del manifest d’Esquerra independentista”
Ell i tota l’Executiva del partit, perquè el dia abans que aparegués publicat vaig trucar personalment a molts dels seus membres. Em semblava que, malgrat les discrepàncies, era honest per la meva part avisar als meus excompanys de direcció que pensàvem portar a terme una iniciativa d’aquesta magnitud, i era just que no se n’assabentessin en primer terme a través dels mitjans de comunicació. Després de la publicació del manifest diversos membres de la direcció em van advertir que aturés la iniciativa o que hauria de plegar de l’Executiva d’ERC. Tots sabeu què va acabar passant.
Les interpretacions que es van fer d’aquest manifest van ser moltes. Alguna afirmava que tot plegat era per “frenar en Carretero” (aquesta era una afirmació interessada de membres de l’Executiva per poder seguir aparentant que tot estava controlat i així debilitar-nos, i per això la feien córrer). Penso que en realitat va succeir tot el contrari. Com el mateix Carretero va afirmar en el seu moment, aquest text venia a donar-li la raó amb plantejaments que ell mateix havia escrit anteriorment i, per tant, el va reforçar més que debilitar.
Aquest manifest va ser, per a tota la gent d’Esquerra independentista, un gest de llibertat, de maduresa, d’autoestima i que ens va permetre recuperar la iniciativa política que dins de l’Executiva teníem restringida. Per això hem pogut arribar forts fins a aquest moment, perquè va ser un gest sincer i honest.
Per últim, Carretero no pot oblidar que ell mateix va ser proposat per Puigcercós per ser Conseller de la Generalitat, i mentre va ser Conseller mai va criticar el tripartit. Tots, en aquesta vida, col·laborem amb persones que, arribat un determinat moment, et fallen, o hi discrepes, i llavors decideixes seguir el teu propi camí. Ell així ho ha fet i mai se li ha retret que col·laborés amb Puigcercós, jo demano el mateix respecte.
“Hem intentat tres vegades arribar a acords amb ells i no ha estat possible”
Tot al contrari, sí ha estat possible. Al reglament del Congrés aprovat pel Consell Nacional vam presentar-hi exactament i literal les mateixes esmenes acordades en una reunió a Valls. I si les vam presentar cadascú per separat va ser perquè EI no estava d’acord en anar als tribunals espanyols si el Consell Nacional no les aprovava (com sí havia anunciat Carretero que faria). Al final, però, Reagrupament no va anar tampoc als tribunals. Cosa que creiem que ha estat un encert. A la justícia espanyola no li correspon resoldre les discrepàncies que es produeixin dins d’ERC.
Un altre acord al que vam arribar va ser el de votar-nos conjuntament les esmenes a la Conferència Nacional. Tema que de seguida explico arran de la frase que pronuncia Carretero en l’esmentat vídeo, i que tot seguit reprodueixo…
“A la Conferència Nacional no van voler votar la nostra esmena a la totalitat”
Aquesta les supera totes, perquè tothom que hi era sap que la vam votar. Perquè tothom ho va poder veure. Encara que hi havia molta gent que pensava (entre els quals jo mateix) que era un error presentar una esmena a la totalitat, tres fileres senceres de membres d’Esquerra independentista, asseguts als primers rengles de la platea, van aixecar el cartró del sí per votar l’esmena a la totalitat de Reagrupament. Jo el primer. Potser no tothom adherit a EI ho va fer (al nostre moviment la gent és lliure), però sí la gran majoria. De la mateixa manera, moltes de les persones que van votar l’esmena a la totalitat de Reagrupament van marxar de la sala immediatament després d’aquesta votació i no van votar les nostres esmenes parcials, i això mai ho ha criticat Esquerra independentista.
“tots els seguidors d’Esquerra independentista votarien abans Puigcercós que a mi…”
Tots els seguidors d’Esquerra independentista votaran abans que Carretero o Puigcercós en Jaume Renyer. I penso que Carretero hauria de tenir un profund respecte cap a un militant històric de l’independenetisme, amb més de 10 llibres publicats, i que ha actualitzat la ideologia republicana al servei d’una ERC que volem majoritària. Si preferíssim Carretero a Puigcercós ens hauríem apuntat a Reagrupament, i si preferíssim Puigcercós a Carretero ens hauríem apuntat a Gent d’Esquerra. De la mateixa manera que si preferíssim CiU al PSC ens hauríem apuntat a CiU i si preferíssim el PSC a CiU ens hauríem apuntat al PSC. El que passa és que nosaltres preferim ERC als altres dos i preferim en Jaume Renyer als altres dos. Tan difícil és d’entendre? El maniqueisme no és una bona manera de plantejar la política, perquè t’obliga a rebutjar sempre la tercera opció que sovint és la millor.
Diferències amb Reagrupament
Amb Reagrupament ens diferencia, en primer lloc, la seva aposta de virar cap al centre ideològic (nosaltres volem una ERC lleial al seu nom: republicana i d’esquerres, amb voluntat d’estar amb la majoria de la gent, al costat dels moviments de base, socials, veïnals, ecologistes, de la pagesia…) i, en segon lloc, l’estil de lideratge únic i personalista que volen per acabar amb el poder bicèfal (nosaltres aspirem a posar fi al poder bicèfal no amb un lideratge únic sinó amb un lideratge plural, amb l’Hèctor, l’Elisenda, en Jaume, la Pilar, etc…).
Una vegada aclarit tot això vull acabar desitjant, molt sincerament, el millor per a Reagrupament i a Carretero. Penso que és un moviment honest i amb ganes de canviar les coses. Però per aconseguir el canvi i el rellançar ERC és imprescindible que tots plegats treballem des de la discussió constructiva i sempre amb la veritat per davant. Una abraçada.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
si us plau, que el que compte, és que tu Uriel, hagessin pogut entrar al Reagrupament des de el primer dia com molts militants ho hem fet, però sempre sense exigències previes. Si hagessis entrat a treballar des de el primer dia, segur que a Manresa hauries tingut moltes possibilitats de ser elegit per els militants reagrupats.
En canvi ara l’oposició a l’actual executiva i sobretot com alternativa real per rellançar ERC i sortir d’aquests desastre que ara estem, ara està dividida. Tot gràcies a la teva ambició (legitima per un costat però perjudical per la causa) a ser secretari general sense pasar per l’aprovació dels militants crítics.
Es clar, que ets un noi molt llest i que saps convençer a militants i personatges de rellevança, com en Jaume, com l’Elisenda i d’altres, a semblança del teu mentor fins fa un any, en Puigcercós. Però igual que l’hi ha passat a Puigcercós, compte que la teva ambició no et porti per al mateix camí. Per molt bo que siguis cara a cara, si al darrera no hi ha res, al final tot s’acaba descobrin.
Per renovar ERC totalment cal un lider preparat, amb experiència política real i sobretot amb el prestigi i CREDIBILITAT que té el tandem den Joan Carretero i la Rut Carandell per fer realment els canvis que ERC necessita per guanyar la confiança dels milers d’electors que hem perdut.
Això es el que importa i no si en comptes de 12 anys en portes 9 anys a l’executiva (si ets de JERC o de l’ERC no importa, hi ets igualment a l’executiva) o que en Jaume Renyer té menys suport que tu i això que és presenta com a President, perquè serà? no serà perquè es un convidat d’ultima hora? o que partidaris de la candidatura d’en Puigcercós que han dit que et prefereixen a tu com a Secretari General en compte d’en Ridao. O diferencies amb RCat que son inventades a correcuita per donar excusa a la teva presentació quan unes setmanes abans estaves demanan a crits a entrar a RCat si et garantien ser Secretari General, en aquell moment no havien diferencies oi?. El que va passar a la Conferència Nacional, jo ho vaig veure amb els meus propis ulls, el tracta especial que et va donar el teu amic Tardà, soldat d’en Puigcercós, va ser tant descarat que casi els surt el tret per la culata. En fi, Uriel, al final tu vas ser el que va decidir com responsable d’imatge de treure les paraules R de republicana i C de Catalunya, o no va ser idea teva?, com pots dir que ara vols tornar a recuperar-les?.
Però és igual, com he dit a l’inici en Puigcercós deu esta molt content, ja hem començat a criticar-nos i mentre ho fem, el deixem tranquil i ell té més oportunitats de no perdre el control del partit.
Gràcies per la teva col·laboració a la renovació d’ERC.
Salut
Vols aclarir coses que no són certes i fas afirmacions que no són certes. Reagrupament no aposta per “virar” cap al centre. Precisament perquè, com dius, cal tenir la “voluntat d’estar amb la majoria de la gent”, RCat no vol ancorar-se en l’esquerra pura i dura tal com es propugna ara. Si volem que ERC sigui un partit majoritari que ens dugui cap a la independència, cal que moltísims catalans s’hi sentin identificats, i això només és possible amb un partit de centreesquerra, no pas amb un partit que només vol ser Esquerra i no ERC.
Ja que esmentes la pagesia, vine a l’Alt Urgell i pregunta als pagesos si són d’esquerra-esquerra.
Tampoc no acabo d’entendre que diguis que Reagrupament té un “estil de lideratge únic i personalista” en contraposició al vostre. D’on ho has tret això? El que passa és que RCat té un líder sòlid amb molta personalitat, que no és el mateix. I Reagrupament, més que voler posar fi al “poder bicèfal”, el que vol és que el president i el secretari general tinguin ben delimitades les seves funcions, que no es terepitgin i que cadascú faci la seva feina.
A mi no m’inspires confiança com a opció de canvi radical, què vols que et digui. Em sembla que tard o d’hora acabaries pactant amb els màxims responsables de l’enfonsament d’ERC i tot continuaria més o menys igual. Per cert, no sé si et sents una mica coresponsable de la deriva a què la direcció ha dut el partit.
Finalment, una pregunta: estàs d’acord que hi hagi militants que votin persones de candidatures diferents? No creus que seria un disbarat que el president i el secretari general fossin de candidatures oposades?
Cordialment,
Marc
ens equivoquem si no sabem (o no volem) trobar complicitats entre Rcat i Esquerra Independentista. Els dos moviments són complementaris dins un projecte de renovació de l’independentisme. Que els personalismes no ho enviin tot pel pedregar. Les baralles dins una mateixa trinxera són un insult a la inteligència i ademés queden cutres. Podem perdre, sí, però no podem fer lleig ni fer el penes…apali, siau!.
Entenem el neguit i les intencions de voler ser la unica veu de la renovació, per part dels companys/es de RCAT. Res a dir, cadascú fa les coses com sap o vol, per nosaltres les propostes sempre seran en positiu i mai s’ha optat per fer critica a d’altres opcions a la direcció del nostre partit. Totes les opcions son egitimes, però nosaltres tenim i fem les nostres propies propostes, sobre l’ estratègia a seguir, tactica a fer i paper del partit en aquest llarg i necessari camí fins l’alliberament nacional i social. No entrem en voler desqualificar a d’altres opcions i propostes, per nosaltres el prioritari és oferir les nostres propostes, des de la seriositat i el respecte, ja que estem convençuts que son realistes i necessaries. L’estratègia de desqualificar sense oferir propostes, no forma part ni del nostre estil, ni creiem que sigui util per aconseguir un partit, democràtic, d’ampli espectre (obert a diferents sensibilitats), de masses i realment participatiu. Per construïr i treballar en positiu per fer front als actuals reptes, ens trobarem/trobareu al costat. Cordialment, endavant amb les formes i objectius de l’EI.
Molt bé…. Però, ara Uriel, al gra:
Amb qui pactaràs: amb el Puigcercós o amb el Carretero. O caixa o faixa i prou d’amagar el cap sota l’ala!!!!
Uriel, si no tens “cap problema a reconèixer” que segueixes “pensant el mateix” que el vas exposar en l’article esmentat del 2006, ja em fas una mica més de por, perquè s’ha demostrat que aquella estratègia ha estat nefasta per al país i per a ERC. Com va dir el Desclot fa uns dies, “Esquerra
volia catalanitzar el PSC, integrar els votants de l’àrea metropolitana
de Barcelona i emportar-se, de tacada, una part important de
l’electorat convergent. Ara tremola entre convulsions internes. Si no
s’espavila, acabarà descatalanitzada i sense l’electorat propi.
Mentrestant l’àrea metropolitana es mira Tele 5.”
Continues pensant el mateix? Per què apostar pel PSC-PSOE és apostar per la cohesió social? “Una àmplia cohesió social que s’hauria trencat [segons tu] amb la política de fronts que implicava el pacte nacional” CiU-Esquerra. Ah sí? Per què? Ui, el front nacional, quina por; pobrets, els que no són nacionalistes catalans…
Ara digue’m tu si aquesta estratègia ha estat encertada i digue’m per què continues apostant per aquesta via. No dic que ERC hagi de pactar amb CiU, sinó que ha de ser conseqüent i prioritzar els interessos del país, cosa que no ha fet.
A més, la cohesió social, la integració dels nouvinguts, les polítiques socials, etc., no són patrimoni de l’anomenada esquerra.
Hi massa odi acumulat entre CiU i ERC. Caldria que a tots dos partits hi hagués una renovació de veritat, amb gent nova que no tingui tants prejudicis ni rancúnies i que trobi punts d’entesa.
Continuo pensant que el pacte per al segon tripartit va ser una presa de pèl, una excusa com el patriotisme social, la pluja fina i el gradualisme dels collons. Se’n pot dir estratègia, però no pas una estratègia pensant en el país, sinó en ambicions de partit i potser també personals.
Sobre el tema d’en Renyer, és significatiu que l’Uriel hagi triat les paraules “col·labora amb Esquerra Independentista” en lloc de “forma part”. Però el més definitiu són les paraules d’en Lluís Perez Lozano (membre destacat d’Esquerra Independentista) al blog d’en Saül Gordillo, fa menys d’un mes:
“en Renyer és el nostre candidat a la presidència, però no forma part com a tal d’Esquerra Independentista”
Ja ho veieu, són les paraules dels membres d’EI les que confirmen la versió d’en Carretero.
amb el teu article que defensaves el segon tripartit?
Ahir diumenge, vaig inserir un post, a 1a. hora de la tarda, que ha durat menys de 24 hores “viu”. El blogger, Sr. Bertran, aquest matí, ben sincerament, deia que segueix pensant el mateix.Que un “front nacional” Ciu/ERC ó ERC/CiU es molt perjudicial per al pais, perque posa en questió la cohesió social del pais i que sigui un sol poble. Es reafermava en el que va escriure el novembre 2006. I poques hores després, desaparicio, del meu post i de la seva contestacio?
Censura? No. Pur sectarisme i manipulació. No cal emprar paraules rimbombants.
El Sr. Bertran ha decidit que li anava malament que es pogues veure la seva ratificació en el que jo havia qualificat de “pur feixisme, pur feixisme espanyol”.
I em mantinc.
El Sr. Betran, cofoi de ser entrevista a l’Avui avu, no pot soportar la seva pròpia ombra o realitat. 9 anys d’escolta, de noi dels recados de Puigcercos. Igual que en Puigcercos va seaure damunt una urna a Lleida, per a aturar votacions en un congrès d’ERC fins que sortis el que ell volia, avui en Bertran, qual Bolaño, qual Manuel Mas, sense cap explicació, esborra un post i una contestació seva ben amable, per cert, (oi, company?), perque li va malament.
Aquesta és la renovacio que desitja Bertran? les trampes. La irresponsabilitat. Els jocs de nens enfadats quan no surt el que volen?
Mare de Déu, quin company s’ha triat en Renyer. No el coneix prou bé. En Renyer no fa trampes, en Betran és el Princep de les Trampes, titol heretat del seu reietó Puigcercos, el mes conspirador dels conspiradors coneguts i desconeguts.
Visacal el tripartit, oi Bertran? Viscal el plà B? quin: el de sesguir xuclant amb Montilla?
Retornarem el gran escrit doctrinal i estratègi del Sr. Bertran, de novembre 2006, a e-noticies, signat com a Secretari de Comunicació i Imatge d’Esquerra (sense R i sense C)
Pacte per la poltrona?
Totes les crítiques al Govern d’Entesa Nacional pel Progrés es
fonamenten en un apriorisme: que l’acord ha estat fet amb l’únic
objectiu d’aconseguir el poder i les “poltrones”. I és per posar-se a
riure o, com diria Joan Ridao, produeix hilaritat; CiU ens oferia més
“poltrones” i càrrecs que els que Esquerra tindrà en el nou govern.
Repartir entre dos sempre és més fàcil que entre tres. Normal, no? Si
el que buscàvem eren càrrecs ho hauríem tingut més fàcil a la riba
convergent. Però no és això: és la cohesió social, és la cohesió
nacional, és ser un sol poble!
Esquerra
ha pactat d’acord amb el model de país i l’horitzó de futur que cal
construir. Quant a l’horitzó, cap de les dues forces polítiques
majoritàries estan, ara per ara, disposades a superar l’Estatut (obvi:
l’han pactat i retallat entre elles), així que el fonamental per a
l’independentisme -l’objectiu estructural- és deixar intactes i poder
millorar les possibilitats per, en el futur, fer un salt endavant cap
al dret a l’autodeterminació.
I per fer això és imprescindible
la unitat nacional del país. Una àmplia cohesió social que s’hauria
trencat amb la política de fronts que implicava el “pacte nacional”
CiU-Esquerra. Això hauria deixat a l’altra banda aquells que, segons la
lògica d’aquest pacte, no són considerats nacionals. I l’espanyolisme
hauria campat a plaer per tota l’oposició: el PP, un PSC més PSOE que
mai i el neolerrouxisme de Ciutadans. Tot plegat, més d’un milió de
vots. Si en el futur ens haguéssim volgut plantejar el procés
sobiranista, hauríem trobat un país trinxat, dividit i enfrontat;
incapacitat.
Quan Esquerra creixi, amb la unitat nacional que
ara garantim, serà possible abordar un procés cap a l’autodeterminació
amb menys riscs. Sense traumes i exclusions prèvies. Més atractiu per
al conjunt de les classes populars i amb la complicitat d’una CiU que
haurà renovat la seva direcció regionalista per una altra -ara sí- de
nacional. Llavors ens trobarem.
Ara per ara, model de país;
cohesió social i integració dels nouvinguts. Fer-lo estimar perquè és
una terra d’acollida, d’oportunitats, de drets socials, de futur. I
això són polítiques socials; habitatge, salut, escola i el català com
a llengua comuna i com a via d’ascensió social. Amb els xecs que
oferia convergència només es compren voluntats transitòries, amb els
drets que guanyem les esquerres aconseguim catalans nacionals. Per això
les esquerres, per construir la nació del benestar. L’única que podrà
ser lliure.
Uriel Bertran Arrué
Diputat i Secretari d’Imatge i Comunicació d’Esquerra
__________________________________________________________
Molts dels companys i companyes que ahir i avui al matí han passat per aquest bloc ho recordaran. (no s’ha autodestruit, no, ni el post ni la resposta d’en Bertran. Han passat a pitjor vida, no se sap per què. Seran les atribucions del blogger? Ostia, doncs ell diu que no era responsable de suprimir la R i la C? I en canvi d’enviar al cementiri posts i respostes seves, suposo que sí.
Si ha estat una errada, benvolgut Uriel, es ben fàcil. Els tornes a penjar avui dilluns. En cas contrari, com crec, has demostrat el que ets: un manipulador de baratillo del que creus et perjudica. Però has dit que pensaves i opinaves exactament el mateix, noi.
Pur feixisme espanyolista. Això si que no m’ho pensava. Però veig que l’atracció fatal d’en Montilla es superior al que pensava.
Salutacions des del cementiri de posts
Andreu
Seguim amb el tema, que les persones/companys que es senten identificats amb les posicions de rcat, entrin a drap en les critiques al company Uriel, no deixa de ser curiós, tan poca confiança tenen en la seva persona proposada per a secretari/a General, que consideren a l’EI com a element a batre, no serà que veuen més opcions a la proposta d’en Uriel que a la propia. Des del respecte a les diverses opcions, penso humilment que esteu fent un flac favor a les propostes de renovació dins del partit, heu obert una via que no ajuda gaire a l’entesa entre aquelles opcions que es presenten i son realment renovadores. Potser esteu fent de manera inconscient la feina lletga al l’aparatik de sempre, el temps i la militància ens treurà de dubtes, endavant i sense afluixar amb les propostes i comportaments d’EI.
no entraré en les raons que dones
només compartir q sóc dels q estem decebuts en veure que no ha estat possible fer una única candidatura renovadora, amb tota la gent que estan per fer les coses d’una altra manera:
a mi em semba q tant a reagrupament com a ei la majoria de gent estan per una nova etapa de canvi protagonitzada per quanta més gent millor, i que no hi ha hagut voluntat d’entesa per la desconfiança mútua dels q passeu a davant..
Uriel, no m’han explicat res, que ho varem veure en directe els que
molts estavem en aquell Consell Nacional. El Consell Nacional no va
aprovar res, perquè no es va votar res, o vols que busquem l’acta? En Vall va “presentar” el nou logo a un CN que només va fer
d’espectador, ni opinió ni desició. I en aquell moment, essent
Secretari Nacional d’Imatge i Comunicació, ni vas obrir la boca ni vas
proposar que “s’adeques a la voluntat de la militància”.
Llavors et
semblava bé que s’imposes i punt, no només perquè eres estricte
seguidor de la doctrina favorita de Puigcercós del “immobilisme
fotogràfic”, sinó perquè ideologicament hi estaves plenament d’acord en
eliminar el Repulicanisme del partit. Com va dir Puigcercós aquell dia
“això del republicanisme és una cosa antiga i passada de moda”, com a endeví millor
que el Mag Fèlix, vaja!!
amb els atacs personals a l’Uriel (a qui no conec de res), aquest no és el camí. És de poc nivell atribuir a altri intencions conspiratives basades en meres suposicions subjectives, siguem una mica seriosos!. Per altre banda penso que comentaris anònims, escrits en nom de Rcat, podrien ser perfectament signats pel Vendrell, si del que es tracta és fer inviable la renovació d’ERC.
En Carretero és com la pluja, que plou idefectiblement quan toca però no necessàriament com cal.
Ara bé, no hi ha bona eina sense osca. Però també moltes osques esmussen l’eina.
Em pregunto quantes osques té en Carretero i si EI, que sembla sense oscar, serà una bona eina.
Volem veure un debat de candidatures a TV3 per definir el vot. I volem veure com feu pinya després de les eleccions per canviar el partit. Tots els que fan guerra entre EI i R.Cat s’equivoquen i treballen per les cadidatures oficials.