Saül Gordillo www.saul.cat

Si Calella és el caos del turisme, un caos perfectament organitzat, d’indústria de llarga tradició, Sant Pol de Mar és l’estiueig refinat, sense arribar als límits d’algunes viles elitistes de la Costa Brava. Sant Pol de Mar és tranquil·litat i ordre, una diversitat controlada i equilibrada. Molt aprop de Barcelona, al Maresme. La proximitat amb Barcelona és, a l’estiu, sinònim d’elitisme escàs. Els quilòmetres, la distància respecte la capital, aporten pedigrí quan és estiu. La resta de l’any això varia. Sant Pol és un privilegi sigui estiu o hivern. Una altra cosa són els problemes endèmics d’habitatge per als joves del municipi, però la pressió urbanística i les bombolles immobiliàries, sumades a una escassedat certa de territori, fa anys que els passen factura.

A Sant Pol, tot gira a l’entorn d’una façana marítima estrangulada, reduïda per una platja poc generosa i variable en funció dels temporals, i delimitada per una línia ferroviària que li imprimeix un caràcter especial al municipi. No s’entendria Sant Pol sense la via del tren. El carrer paral·lel a la via és obligat per anar des del parc Litoral, al costat d’una de les poques rieres naturals de la comarca, majestuosa, filla de la Vallalta, fins a l’estació de tren i, més enllà, fins a La Punta. El camí ofereix un espectacle arquitectònic i també humà. Et trobes la seu de la Fundació Coromines, la casa d’estiueig de la família de Joan Coromines convertida en centre d’estudis, allà on treballa l’amic Josep Ferrer; et trobes l’Ajuntament i el Museu; et trobes el cafè d’El Centre, un punt neuràlgic del Sant Pol de tota la vida; et trobes el restaurant Sant Pau, on cuina la reconegudíssima Carme Ruscalleda; et trobes ca l’Hugas, que és una institució entre el jovent; et trobes la geladeria del costat de l’estació, al carrer del Ferrocarril, on s’ha de demanar tanda per demanar perquè si no t’esbronquen els de-tota-la-vida; i així fins arribar a l’escultura en record de Carrasco i Formiguera [wiki], víctima del feixisme durant la guerra civil espanyola. Els Carrasco són una nissaga local, fruit d’una històrica tradició d’estiueig.

Al vespre ve de gust fer aquest trajecte perquè la gent ja s’ha dutxat i arreglat per sortir a fer el tomb, encara que sigui amb bermuda i una reglamentària avarca que planta cara a la irrupció de la xancleta -cal dir que hi conviuen amb espanyedes de vetes. És un trajecte que permet radiografiar el paisatge humà: els joves alternatius (o que van d’alternatius, tot i no ser-ho); els pijos de Barcelona; els d’estiueig de diverses generacions perquè hi tenen residència fixa, i algun turista despistat que no desentona gaire. La complexitat de la Calella turística contrasta amb l’harmonia santpolenca. Tant diferents i tant properes, les dues poblacions.

A Sant Pol, la morenor i la cara de bona salut són treballades. A Calella, en canvi, predominen els vermells de gamba estrangera mal protegida sota el sol. El carrer Església calellenc és una autopista humana, una riuada de nacionalistats variades, en comparació amb la selecta població que ocupa els carrerons estrets i calmats de Sant Pol. Les sardanes de Sant Pol, amb una rotllana grossa, que integra, conviuen amb els tocs de pilota de la pista de la platja. Cotxets amunt i avall, empaitats per pares i mares, també per avis, que fan la sortida prèvia a un sopar d’estiu lleuger, culminació d’una rutina diària a base de molta platja.

El Sant Pol presidit per l’ermita de Sant Pau, amb les roques pròpies d’una Costa Brava natural que s’extén fins a Arenys, tot i que els límits administratius s’han aturat a Blanes, atrau banyistes d’arreu, també molts nudistes que es debaten entre les Roques de Calella o les platges entre Sant Pol i Canet de Mar. Tot i la ferida cicatritzada de fa molts anys de la línia ferroviària, Sant Pol ofereix racons de litoral envejables. Platgetes amb roques que són un autèntic regal. Espais coneguts per il·lustrets santpolencs com l’esmentada Ruscalleda o el prestigiós artista i poeta Perejaume [wiki]. Població de futbolistes com Carreras, el de can Barça; de periodistes com Claudi Puchades; de músics com els desapareguts N’gay n’gay; de pastissers com Sauleda…

La visita de tarda a la vila s’acaba amb un sopar. Al costat mateix de la riera, d’aquesta entrega natural al mar que és la riera de Sant Pol, hi ha un restaurant, de fet és una casa restaurada i convertida en restaurant i que així s’ha autodenominat: La Casa. En una de les tauletes de la terrassa de l’entrada, es pot sopar com a cloenda a l’efímer viatge santpolenc.