Al Telenotícies Migdia de TV3 han parlat de l’efecte Nimby, la suposada contradicció entre acceptar que certs equipaments són necessaris i no voler que s’instal·lin al costat de casa. Pel que he entès, segons la teoria de l’efecte Nimby això és fruït de la por al desconegut i l’egoisme. Com a exemple d’aquest efecte han parlat de les mobilitzacions socials en contra de certes actuacions governamentals. Per a finalitzar la informació s’ha mostrat l’efecte Yimby el cas d’un poble que accepta la instal·lació d’una presó en el seu terme municipal. En aquest últim cas la població “té clar” els efectes positius de la instal·lació.
Sincerament m’ha semblat una simplificació dels moviments socials en contra de les actuacions governamentals. Si els veïns protesten és per egoisme o potser és perquè el govern no ha triat un bon emplaçament?
Fa uns anys els moviments socials en contra dels plans del Govern eren aplaudits per l’oposició, ara que la truita ha girat la televisió pública els tracta com a una mostra d’egoisme.
M’ha quedat una pregunta a l’aire: aquesta notícia s’ha fet per encàrrec?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vist tot plegat, on queda la professionalitat i la independència del periodisme català? Doncs allà on arriba la nòmina i fins on volen els quins remenen els eurons.
Quan no tenia ni idea de política, em referia al partit d’en Maragal com a PSC. Amb els anys, però, potser degut a la maduresa i a una certa visió clara del panorama polític i social català, vaig començar a escriure’l PSc. Pensava que havia arribat a una denominació estable, però malauradament, en els darrers temps m’inclino més a referir-m’hi amb les sigles Psc.
Sincerament, ja començo a tenir ganes que aquesta organització catalano-hispànica multifolkloricultural globaliplurilinguística passi a la marginalitat electoral, i per fí el pugui anomenar psc. El partit que va voler acontentar a tothom, i del que tothom en va acabar fart.
Els últims mesos, sobretot des dels aparells del PSOE (delegació Catalunya), s'ha creat el concepte de la "Cultura del No", per intentar desprestigiar i evitar entrar en debat amb la multitud de moviments que han sorgit al nostre país en defensa del territori. Acceptant que hi ha una part d'aquests moviments que realment el seu lema és "no al costat de casa meva", la gran majoria dels moviments amb el seu NO el que fan és reclamar explicacions als governants i plantejar models de desenvolupament alternatius. S'ha acabat l'època del "Sí senyor", s'ha acabat l'època del "Sí, vostè en sap més que jo, vostè és qui governa i per tant té dret a decidir el futur del nostre territori sense comptar amb les persones que hi vivim".
Entenc que per a la classe política és molt més pràctic que els ciutadans s'autoconsiderin incapaços i es tinguin per persones no preparades per decidir directament el seu futur, d'aquesta manera els governants poden fer i desfer a la seva manera, o a la manera que imposen els lobbys econòmics.
Igual que quan tenim pocs anys volem saber-ho tot i no parem de demanar "Per què?" i igual que les persones emprenedores i amb ganes d'aprofundir en el coneixement (ja sigui ciència, història, art...) tampoc paren de demanar "Per què?"... els ciutadans del segle XXI ja no som adolescent que hem deixat de demanar explicacions i ens pensem que les persones grans (els governants) ho saben tot i per tant només hem d'obeir, callar i en tot cas dir "Sí senyor".
Quan diem No a la MAT, no estem discutint traçats, estem posant en dubte el model energètic que volen imposar en aquest país. Quan diem No al Tren d'Alta Velocitat, no discutim mesures correctores, sinó que plantegem que hi ha altres trens molt més eficients (per l'àmbit públic), pel transport de mercaderies i passatgers. Quan diem No al Pla Parcial número 12 de Palau Saverdera, no estem discutint el número de cases o el color de la façana, sinó el model de desenvolupament de la segona línia de costa... Però està clar, entrar en aquests debats i reflexions és obrir la caixa dels trons, i per tant és molt més fàcil dir que els moviments de defensa de la terra són moviments: minoritaris, egoistes i que evidentment no volen el progrés.
Seré agosarat, però penso que igual que en el seu moment els sindicats, associacions de veïns i els estudiants van fer la pressió necessària per tal d'encaminar la situació cap a una democràcia (representativa, parlamentària), en els nostres temps són els moviments en defensa del territori els que estan plantejant una segona transició cap a models de gestió política més transparents, més participatius, més oberts... més democràtics. Per tant, convido la classe política del país a no posar-se de cul davant d'aquests moviments sinó a ser conscients que les actituds, les dinàmiques i els mecanismes de presa de decisions que fins el moment han estat habituals s'hauran d'anar canviant.
Tot i així, no és només responsabilitat de la classe política transformar l'actual sistema en un altre d'una mica més democràtic. "Els ciutadans conscients hem de ser ciutadans interessats pels afers públics, interessats pel benestar dels altres, preocupats per la justícia i per la llibertat" (Josep Maria Terricabres). Ser lliure és bonic, i imprescindible per desenvolupar-nos plenament com a persona (i com a poble), però voler la llibertat exigeix assumir les nostres responsabilitats. Com a ciutadans hem de ser conscients que tenim una enorme capacitat d'incidir en la gestió i en les decisions dels nostres municipis i del nostre país. És falsa la idea de "jo no hi puc fer res", "encara que proposem alguna cosa faran el que voldran"... tota la qualitat de vida que tenim en aquests moments l'hem guanyada gràcies a la lluita de centenars i centenars de persones que han dedicat (en diferents graus) esforços personals. Com a ciutadans no podem ignorar aquestes responsabilitats, sabent a més, que amb la nostra actuació la societat pot avançar cap a models més justos. No podem estar tranquil·lament cada vespre el sofà de casa amb el cap desconnectat amb la televisió tenint tantes coses a millorar al nostre entorn. La inactivitat dels ciutadans, i el fet de com a ciutadans no assumir la nostra responsabilitat diària, estaria justificant les decisions unilaterals de la classe política.
Lluís Benejam
Els últims mesos, sobretot des dels aparells del PSOE (delegació Catalunya), s'ha creat el concepte de la "Cultura del No", per intentar desprestigiar i evitar entrar en debat amb la multitud de moviments que han sorgit al nostre país en defensa del territori. Acceptant que hi ha una part d'aquests moviments que realment el seu lema és "no al costat de casa meva", la gran majoria dels moviments amb el seu NO el que fan és reclamar explicacions als governants i plantejar models de desenvolupament alternatius. S'ha acabat l'època del "Sí senyor", s'ha acabat l'època del "Sí, vostè en sap més que jo, vostè és qui governa i per tant té dret a decidir el futur del nostre territori sense comptar amb les persones que hi vivim".
Entenc que per a la classe política és molt més pràctic que els ciutadans s'autoconsiderin incapaços i es tinguin per persones no preparades per decidir directament el seu futur, d'aquesta manera els governants poden fer i desfer a la seva manera, o a la manera que imposen els lobbys econòmics.
Igual que quan tenim pocs anys volem saber-ho tot i no parem de demanar "Per què?" i igual que les persones emprenedores i amb ganes d'aprofundir en el coneixement (ja sigui ciència, història, art...) tampoc paren de demanar "Per què?"... els ciutadans del segle XXI ja no som adolescent que hem deixat de demanar explicacions i ens pensem que les persones grans (els governants) ho saben tot i per tant només hem d'obeir, callar i en tot cas dir "Sí senyor".
Quan diem No a la MAT, no estem discutint traçats, estem posant en dubte el model energètic que volen imposar en aquest país. Quan diem No al Tren d'Alta Velocitat, no discutim mesures correctores, sinó que plantegem que hi ha altres trens molt més eficients (per l'àmbit públic), pel transport de mercaderies i passatgers. Quan diem No al Pla Parcial número 12 de Palau Saverdera, no estem discutint el número de cases o el color de la façana, sinó el model de desenvolupament de la segona línia de costa... Però està clar, entrar en aquests debats i reflexions és obrir la caixa dels trons, i per tant és molt més fàcil dir que els moviments de defensa de la terra són moviments: minoritaris, egoistes i que evidentment no volen el progrés.
Seré agosarat, però penso que igual que en el seu moment els sindicats, associacions de veïns i els estudiants van fer la pressió necessària per tal d'encaminar la situació cap a una democràcia (representativa, parlamentària), en els nostres temps són els moviments en defensa del territori els que estan plantejant una segona transició cap a models de gestió política més transparents, més participatius, més oberts... més democràtics. Per tant, convido la classe política del país a no posar-se de cul davant d'aquests moviments sinó a ser conscients que les actituds, les dinàmiques i els mecanismes de presa de decisions que fins el moment han estat habituals s'hauran d'anar canviant.
Tot i així, no és només responsabilitat de la classe política transformar l'actual sistema en un altre d'una mica més democràtic. "Els ciutadans conscients hem de ser ciutadans interessats pels afers públics, interessats pel benestar dels altres, preocupats per la justícia i per la llibertat" (Josep Maria Terricabres). Ser lliure és bonic, i imprescindible per desenvolupar-nos plenament com a persona (i com a poble), però voler la llibertat exigeix assumir les nostres responsabilitats. Com a ciutadans hem de ser conscients que tenim una enorme capacitat d'incidir en la gestió i en les decisions dels nostres municipis i del nostre país. És falsa la idea de "jo no hi puc fer res", "encara que proposem alguna cosa faran el que voldran"... tota la qualitat de vida que tenim en aquests moments l'hem guanyada gràcies a la lluita de centenars i centenars de persones que han dedicat (en diferents graus) esforços personals. Com a ciutadans no podem ignorar aquestes responsabilitats, sabent a més, que amb la nostra actuació la societat pot avançar cap a models més justos. No podem estar tranquil·lament cada vespre el sofà de casa amb el cap desconnectat amb la televisió tenint tantes coses a millorar al nostre entorn. La inactivitat dels ciutadans, i el fet de com a ciutadans no assumir la nostra responsabilitat diària, estaria justificant les decisions unilaterals de la classe política.
Lluís Benejam
El que el PSC (PSOE-PSOE) anomena "Cultura del no" no és res més que alló que ells van fomentar quant estaven a l’oposició per a desgastar la Generalitat en mans d’altri i que ara se’ls ha girat en contra ells.