El procés estatutari, pendent del desenllaç del culebró del Tribunal
Constitucional i la “resposta catalana”, és ple de perversions. La
principal va ser fer-nos creure que allò que decidíssim a Catalunya,
primer amb una majoria aclaparadora al Parlament i després en
referèndum popular, aniria a missa. L’Estatut és una llei de lleis
espanyola, aprovada al Congrés després del pacte Mas–Zapatero. Sobta
que aquells que van aplaudir la ribotada a Madrid, una nit d’idil·li a
la Moncloa i uns quants dies al Congrés amb el mestratge d’Alfonso
Guerra, s’escandalitzin ara perquè l’alt tribunal espanyol pugui
continuar la feina. Què n’esperaven? Són els que van votar sí a
l’Estatut els primers que haurien de jugar-s’ho tot en la seva defensa.
No deixa de ser paradoxal que els sobiranistes que van votar-hi en
contra en referèndum (això inclou independentistes i alguns
nacionalistes) hagin de ser els primers a defensar-lo, caient en el
parany del tacticisme electoralista. Al primer que hauria de preocupar
la sentència dels magistrats espanyols és al PSOE, grup majoritari que
va aprovar l’Estatut al Congrés. És a dir, el problema el té Zapatero,
i si ens posem en pla estadista, Espanya. És Espanya qui tiba la corda
amb el risc de trencar-la, i en aquest sentit m’apunto a la tesi
Mascarell. Si la trenquen, ells sabran. Jo deixaria passar les calors,
evitaria discutir de pancartes abans d’hora i esperaria tranquil·lament
que els magistrats retallin al seu gust. Quan vegem com ens queda
l’Estatutet, ja decidirem què fem.
Com que una reforma de la Constitució espanyola favorable als
interessos catalans, és a dir, que legitimi la reforma, és una hipòtesi
rocambolesca, més val que els del sí considerin aquest com l’últim
Estatut de Catalunya. I comencem-nos a plantejar seriosament una
Constitució catalana. Aquells que diuen amb la boca petita que votarien
sí a la independència en un referèndum que no pretenen convocar o els
que advoquen per un govern de coalició PSOE-PSC a la Moncloa que
s’arremanguin de debò. Que no esperin a ser ex com Pujol, Maragall,
Rigol i Bassols per liderar manifestacions que haurien criticat estant
en política activa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El que va aprovar el parlament (segons tu per majoria aclaparadora (menys del 89%)) i el que va aprovar el poble català no era el mateix text. Si hagués sigut el mateix text el poble català també l’hagués aprovat per majoria aclaparadora (perquè ERC hagués fet campanya pel Sí).
I tenim una pregunta. L’estat es pot negar a que la Generalitat convoqui un referendum sobre l’estatut retallat pel TC?
No és paradoxal que els sobiranistes que van votar-hi en contra en referèndum hagin de ser els primers a defensar-lo, perquè no defensen l’estatut sinó el respecte a les decisions sobiranes i legitimes del poble català, siguin aquestes en el sentit que siguin.
Crec que el problema real rau en el fons, no en la forma. Em costa entendre que un partit com ERC defensi un Estatut al que va votar NO. Suposo que les calors d’estiu que dius, Saul, han fet que ERC s’hagi “atripartitat” i hagi deixat de banda l’independentisme. No vull pensar que aquest canvi d’opinió (a causa de la suposada responsabilitat de governar) és deguda al miler i escaig de cadires que ocupa la gent d’ERC a l’Administració. Saps que en penso, Saul, de tot plegat? que als que ens costa arribar a final de mes els estatuts, els finançaments i altres monsergues no ens importen un rave; el que ens importa és pagar la hipoteca cada mes.
Visca Catalunya!