Saül Gordillo www.saul.cat

Ahir, Dia d’Internet, es va presentar a Vallromanes La catosfera literària [Presentació del llibre “La catosfera literària”]. Es tracta de la primera antologia de blocs (ells n’hi diuen blogs, amb “g”, jo encara sóc del reducte de la “c”, però estem a punt d’entregar les armes…) en català. Fruit de les jornades de la Catosfera que va muntar Marc Vidal [bloc], de la idea del ciberescriptor i agitador digital Toni Ibàñez [bloc] i de la predisposició de l’editor de Cossetània [bloc] Jordi Ferré, el resultat és el primer llibre que aplega textos literaris escrits als blocs. Cent blocaires d’arreu dels Països Catalans, del ciberespai català, que és el territori global del .cat, la catosfera, en definitiva, apareixen recollits en aquest volum, que ahir es va presentar en un acte glamurós, molt allunyat del friquisme que alguns atribueixen als blocaires. Em van fer xerrar, després d’una accidentada pujada a l’escenari (*). Vaig dir que el llibre desmunta un munt de tòpics: es llegeix més i s’escriu més que mai, els joves sí que escriuen (la mitjana d’edat dels coautors del llibre és de 38 anys), Internet no s’està carregant el paper (s’ha fet el camí a la inversa en aquest cas: de la xarxa al paper), Internet afavoreix el talent i la creativitat, hi ha més dones que en altres àmbits de la xarxa (un 35% de les autores són dones) i s’afavoreix la “desvirtualització”, i l’acte d’ahir —presentat per Marina Martori, amb lectura de Jaume Comas, l’actuació musical de la JAR Band [web], i introduït per la regidora de Cultura, Mariluz Muñoz [bloc]— també ho confirma especialment. Entre el públic, bona part dels autors (una trentena), que van pujar després a fer-se un gran retrat de família [fotos del blocaire Enric Gil]. I entre el públic, també l’alcaldessa de Vallromanes, Maria Cabot, i el diputat al Parlament i dirigent de CDC Felip Puig [wiki], que és veí d’aquesta agradable població del Vallès Oriental.

(*) Quina vergonya! Quan m’han cridat per pujar dalt de l’escenari, m’he aixecat de la cadira i, amb aquella alegria, m’hi he dirigit cap allà. He començat a sentir alguna riallada i algunes veus. Quan era dalt, he vist que la gent em feia gestos. M’he ficat les mans a les butxaques. El primer que he pensat és que havia pujat amb el fil de l’iPod penjant de la butxaca de l’americana, vés quina cosa. Però no, l’iPod estava degudament situat a dins (auriculars i fils inclosos) de la butxaca. A l’altra, portava les ulleres de sol. Llavors, sempre en presència d’un públic nombrós, m’he començat a tocar l’esquena, no fos cas que tingués alguna cosa penjada. Però tampoc. Afortunadament, al costat mateix tenia una cortina, en l’escenari. Ha estat el meu refugi. M’he amagat darrere la cortina negra, m’he tret l’americana, he comprovat que el problema no el tenia en aquesta peça de roba i… llavors he descobert, tocant-me el pantaló, que el problema era un full amb el text “Reservat” que era damunt la cadira on m’havia assegut a primera fila i que se m’havia enganxat amb un cel·lo criminal en el mig del cul. Des de darrere mateix de la cortina, i mentre la presentadora ja no sabia què fer ni què dir, he tret la mà amb el cartellet de la vergonya, un cop desenganxat del meu culet. Només es veia la mà i el cartell, des del públic. Més riallades. Llavors ràpidament m’he tornat a posar l’americana, rotllo cronòmetre, i he tornat a l’escenari, però ho he fet apareixent d’esquenes al públic perquè el respectable —que ja es petava de riure— comprovés que finalment havia descobert i desallotjat el problema del meu cul. I després he hagut de parlar jo…