El pèndol de petites oscil·lacions

Vaig assistir a la conferència, presentada per l’amic Miquel Àngel Lladó, portaveu del Grup d’Homes contra la violència masclista. Ens va parlar n’Antonio Garcia Dominguez, del Grup d’Homes per a la Igualtat. Les seves reflexions, des de l’home total que és n’Antonio, van ser sobre els homes en general i el grup d’homes, en particular, que es troben a Sevilla per parlar de coses d’homes, des de l’any 2000. Tranquil·lament, a un auditori d’un 60% d’homes i la resta de dones va anar explicant vivències, reflexions i distàncies salvables, que es van iniciar fa més de 30 anys a Escandinava i que avui i ara com una pluja intermitent es van generant en petits grups d’esperança. 

N’Antonio, amic-home, proposava la importància de parlar entre homes d’allò que els hi passa als homes, profundament, clarament. Ens va explicar, en carn viva, els primers encontres dolorosos de l’home-dur, que no pot manifestar feblesa, ni masses sentiments, que no vol qüestionar-se res, que no vol acceptar altres formes de relació que la força, que li costa canviar la jerarquia del mascle per la igualtat dels homes i les dones. 

Comunicava a l’auditori masculí que no n’hi ha prou en no ser maltractador i mirar a una altra banda davant el maltractament, com si fos una cosa aliena. Es preguntava per què costa tant de parlar d’això entre els homes i solidaritzar-se amb la tragèdia evident de tantes dones. Convidava a baixar del pedestal androcentrista i fer grups d’amics, companys, propers, en un procés de canvi, de deconstrucció del masclisme patriarcal, cap una revolució , cap a una construcció d’un home més lliure, més solidari, més igualitari, mes home i menys mascle, des d’ell mateix.

Anava desgranant els conceptes amb senzillesa i emoció. No és bo sentir-se culpables, com a genere, deia, però si responsables històricament de molts fets de la història, reconèixer-los, nomenar-los. Adquirir el compromís de no reproduir ni transmetre el model patriarcal a les noves generacions.

Manca un referent social sòlid que vingui de l’home, un missatge d’homes. Aquest cal que sigui un missatge creïble, un discurs igualitari.

Potser li cal a l’home una experiència clara de com gestionar la por d’una manera no violenta. Entendre certa desubicació i inseguretat, donar-li nom, compartir-la.

No és fàcil, perquè l’home ha d’anar en contra dels reforçadors socials que li diuen que amb la força s’aconsegueixen les coses. Cal ésser capaç d’autoqüestionar-se aquest missatge reiterat i fer un bot cap el canvi i el seu propi alliberament

Estar disposat a parlar de l’alegria, de la tristesa, de la por, de l’ira, de la ràbia…Amb cada emoció que es negada augmenta la força de l’única emoció permesa i reforçada : la reacció violenta.

L’home tapa la por, com el que passa a una guerra, amb un desig irrefrenable d’anihilar l’altre/a. No accepta el dolor que li produeix la inseguretat, no accepta la pèrdua i la tristesa. L’ira es reforça a si mateixa en un bucle imparable cap a l’agressió com a única resposta que li minvarà l’angoixa.

Per a un canvi social cal un canvi personal, va dir, encara que siga a partir d’un grup petit. Cada home és una revolució pendent. Tots i totes hi guanyarem.

Se’l veia feliç, es mirava de cara als homes i les dones que érem allí. Ho feia creïble i no pas massa difícil, aquest camí d’homes que parlen d’homes i cerquen una manera de fer-se homes diferents.

Quants amics que ens vam mirar amb complicitat…Insubstituïble l’home-amic. Hi vaig anar amb en J..Vaig estar molt contenta d’anar-hi amb ell.

Mes informació a: www.ahige.org i a antonio@ahige.org

Gràcies per l’atenció, si heu arribat al final

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!