Al darrera la nevera

Una nevera de Martí Farré *

Com cada any, s’acosta el veredicte dels Premis Jaç, inclosos dins els Premis Enderrock. Els qui encara no hagueu votat, podeu fer-ho fins el 15 de febrer a través d’aquest enllaç. Com marca la tradició, des de la redacció hem triat 10 candidats per cada categoria; 10 propostes que, en realitat, en podrien haver estat 20, 30, 40… És el que tenen les llistes: uns són en posicions elevades de forma injusta, d’altres a la cua quan mereixerien ser al capdamunt, i alguns ni tant sols hi són… Un arriba llavors a la conclusió de que les llistes, classificacions i demés responen més a la lògica de show entertainment que no pas a raons estrictament artístiques. “En quina divisió posaries al meu artista?”, va preguntar un manager a
qui signa aquestes ratlles, com si el jazz català fos el mateix que el
‘Campeonato Nacional de Liga’. En tot cas, la importància de llistes com
les dels Premis Jaç rau en la possibilitat de fer visible el nostre jazz
més enllà de les catacumbes a on sol esdevenir-se. Potser només per això ja val la pena escarrassar-s’hi. I
un, que com s’imaginen, no té cap mena de preferència –almenys en
públic-, aprofita l’avinentesa per fer un breu comentari dels 10 candidats
al Premi a la Millor Nova Proposta, que és, possiblement, la tria més
desconeguda, però també la que dona més pistes sobre com pot ser el
futur del jazz català. [Més]

Celeste Alias, La veu de la guitarra: Tot i ser ja una revelació del jazz vocal a casa nostra, encara no l’havíem pogut sentir en disc. Una desena de cordistes i una veu depurada i versàtil naveguen per diferents escoles: de Rosenwinkel a Jobim, passant per Metheny, Buden Powell o Sílvio Rodríguez. 

 Asociación Libre Orkestra, A.L.O.: Són el mascaró de proa de la sala Robadors 23, un dels espais més oberts a l’experimentació de la capital catalana. Una big band de música improvisada dirigida pel bateria Joe Smith, amb grans noms del jazz llibertari que es practica a casa nostra. 

Big Acoustic Band with Dick Oatts, Ivisible Way: La que fou banda resident del Jamboree reuneix el bo i millor de diverses generacions del jazz català per interpretar un repertori eclèctic i d’autors contemporanis. Dirigida pel mestre Alfons Carrascosa, en aquest disc compten amb la col·laboració d’una figura del jazz novaiorquès: Dick Oatts.

Guillem Callejón, Dimas Corbera, Alfons Bertran, Bridges: Un trio vallesà enquadrat en el que podríem anomenar so Brooklin –el jazz que va revolucionar l’escena nord-americana dels 90- construeix textures boiroses, melodies brillantment fosques i harmonies belles i introspectives.

Carme Canela, Jordi Matas, Carme Canela canta Jordi Matas: A mig camí entre el pop i el jazz, la reconeguda cantant Carme Canela posa veu a les cançons iròniques i surrealistes del guitarrista Matas, en un exercici de complicitat que compta amb l’aval del bateria David Xirgu i el teclista Albert Sanz.

Cap Trio, Live in Jamboree: Un trio insòlit, format per un trombonista –Víctor Correa-, un guitarrista –Alfred Artigas- i un bateria –Ramón Ángel Rey-, presenta un primer CD enregistrat en directe en el qual podem degustar la seva inclinació cap el llenguatge avantguardista i alhora melodiós, amb reminiscències del jazz dels 60.

Filthy Habits Ensemble, King Kong: La productora Arco y Flecha va impulsar aquest homenatge al disc King Kong, de Frank Zappa, protagonitzat per una banda de jazz-rock que reprodueix fidelment, però sense caure en la imitació, l’univers particular del genial compositor californià.

Hat, Local: El quartet que conformen Sergi Sirvent (piano i trompeta), Jordi Matas (guitarra), Marc Cuevas (baix) i Òscar Domènech (bateria) ens proposa un recorregut a mig camí entre la psicodèlia, el jazz-rock primigeni i la fusió amb elegància. Un projecte d’estètica preciosista.

Libas Traum, Trío: Tres històrics del jazz perifèric a Barcelona, el saxofonista Liba Villavecchia, el violoncel·lista Paul Stouthamer i el bateria Caspar St. Charles s’uneixen en aquesta banda que practica el jazz d’avantguarda amb tots els ets i uts. Picades d’ullet a la improvisació, la música contemporània i, fins i tot, el r’n’b en un diàleg torrencial.

Oriol Roca, La tomba dei Giganti: L’11 de setembre del 2009 el barceloní Oriol Roca va ser convidat al festival de Palau, a Sardenya, per executar un solo en un jaciment prehistòric anomenat La tomba dei Giganti. El resultat: cinquanta minuts de música envoltant, cadenciosa i penetrant, interpretada únicament amb bateria.

Segurament no hi són tots, però us puc ben assegurar que hem patit sang, suor i llàgrimes per quadrar aquesta selecció. També us puc garantir que els guanyadors tindran l’oportunitat de fruir d’una gresca com la de la nit dels Premis Enderrock. Temps hi haurà de fer una crònica. Ara be, que quatre jazzistes pugin a l’escenari dels Premis Enderrock depèn únicament de vosaltres.

* Martí Farré és periodista i redactor de la revista Jaç

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!