Rondônia, Brasil

Convidat per l’oenagé CDM Watch he estat dos dies a Brasília discutint
el funcionament en la pràctica dels crèdits de carboni a Brasil. En
principi vaig anar a la reunió perquè temps enrere vaig quedar atònit i
indignat al descobrir que la hidroelèctrica de Jirau, de Porto Velho, és
un projecte que aspira a ser registrat per rebre crèdits de carboni.
                             
Com és sabut, aquest mecanisme implantat pel Protocol de Kyoto, intenta
contribuir a reduir l’escalfament global i permet a les empreses de
països desenvolupats reduir multes per contaminació a base de finançar
projectes dels països en desenvolupament que també ajudin a reduir les
emissions de carboni a l’atmosfera.
Últimament, científics com el professor Philip Fearnside han demostrat
que els pantans també provoquen una greu emissió de metà, un dels gasos
responsables de l’efecte estufa.
En la discussió de les hidroelèctriques vaig poder explicar una mica el
que està passant a Jirau, una de les grans hidroelèctriques que ja
s’estan construint al riu Madeira i que està sent finançada
majoritàriament per ajudes del Govern i per capital europeu (GDF Suez,
una empresa pública francesa). Amb la qual cosa tenim la paradoxa que un
projecte amb alta incidència de problemàtica social i ambiental a
l’Amazònia pot ser considerat per l’ONU com a beneficiós per al planeta.

La sorpresa va ser descobrir que això no només està passant amb la
construcció de grans hidroelèctriques, sinó també amb altres projectes
que aquí considerem com a altament nocius per a les comunitats i per al
medi ambient, com plantar eucaliptus a gran escala o canya de sucre per a
producció d’etanol.
Vam sentir el testimoni de la comunitat de San José de Buritis
(Felixlândia, Minas Gerais), que està literalment ocupada per l’empresa
Plantar, dedicada a plantar eucaliptus per produir carbó vegetal (que
crema produint denses fumeres) i alimentar els grans forns de les
siderúrgiques de ferro. Vaja, per produir més fum.
I a sobre provocant la desertització de la regió. La reforestació
d’eucaliptus a gran escala produeix un bosc on no poden viure ni els
insectes ni la fauna local. I que esgota totes les fonts de la regió.
Rierols i pous secs han provocat que molts habitants del lloc hagin de
rebre tancs d’aigua per poder subsistir. Un desert verd. Mentrestant,
qui paga els crèdits, l’empresa petrolera BP, segueix contaminant
impunement a Escòcia amb la seva planta petroquímica.

Un altre segment que va concentrar el registre i la concessió de crèdits
de carboni va ser la utilització dels abocadors de grans ciutats, com a
São Paulo, per produir energia del metà produït per anys d’acumulació
d’escombraries. Aquest procediment, que a primera vista sembla correcte,
a curt i a llarg termini presenta també greus inconvenients.
Immediatament, un greu problema social: deixa sense treball i sense
mitjans de vida centenars de col·lectors de material reciclable que
treballaven als abocadors, a base de recollir llaunes d’alumini, paper,
cartrons i plàstics. Aquests no han estat tingut en compte.
Al final, per produir electricitat contínuament, es necessita que
s’alimenti l’abocador de forma infinita. I en lloc d’aprofitar els
materials que es podrien reciclar, evitant molta deixalla i CO2, la
necessitat de produir energia elèctrica acaba incentivant que es
produeixi més i més escombraries per cremar.
Un participant xilè de l’oenagé Gaia, Eduardo, defensava l’ideal de les
Escombraries Zero. S’han de reduir les escombraries i recollir-les de
forma selectiva i reciclable. Aquesta és la solució que es defensa com
la més correcta ambiental i socialment. No cremar-les, ni que sigui per
produir electricitat.
Encara, el que passa amb els agrocombustibles, com el dendê (una palmera
oleaginosa) i sobretot amb la canya de sucre, per a producció d’etanol.
Ambientalment, provoquen indirectament l’avanç de la desforestació de
l’Amazònia i dels altres ecosistemes brasilers, per obrir nous espais de
cultiu. I socialment concentren conflictes i violència al camp. Com els
que vivim dia a dia a Rondônia. Treball esclau i en condicions
degradants. I en part són responsables de la crisi d’aliments al món.
                                                                           
Al final, els agrocombustibles són renovables, però no tan verds com
semblen. A mi em semblen bons a petita escala, per donar autonomia
energètica als petits agricultors. Però els crèdits de carboni tampoc
són accessibles per a petites associacions i comunitats.
És clar també que els grans projectes empresarials d’agrocombustibles no
mereixen ser incentivats amb crèdits de carboni, ja que tendeixen a
perpetuar la cultura de l’automòbil. En bona part són els responsables
de l’avanç de les cremes a la selva amazònica i fins i tot de la
destrucció dels altres boscos dels ecosistemes brasilers. ¿No són els
arbres, al final, els que ajuden a reduir el CO2 de l’atmosfera?
Res és perfecte. I molt menys els crèdits de carboni: permeten que no es
redueixin les emissions de carboni dels països més desenvolupats. I en
països com el Brasil, incentiven projectes destructius e problemàtics. I
pel que es veu, les grans empreses només miren el seu lucre immediat, i
no la reducció de les emissions globals i de l’escalfament global.
Si no es milloren les formes de control públic i social, si no
s’augmenten l’exigències dels crèdits de carboni, aviat ja no serviran
més ni per enganyar les consciències dels països més desenvolupats.
I si no milloren en sostenibilitat social i ambiental, amb ajuda del
control social, els països en expansió, com Brasil, perdran aquestes
inversions dels països industrialitzats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!