Salvador Cardús va publicar al periòdic Nació Digital el proppassat dia 2 d’agost un article titulat: “Quan la unitat no fa la força”, del qual en comparteixo la conclusió però no gens els arguments.
La temàtica central de l’escrit de Cardús gira al voltant de la fal·lera en pro de la unitat independentista que ha arribat als mitjans de comunicació com un culebrot d’agost. L’eminent sociòleg arriba a una conclusió que comparteixo: la unitat dels diversos col·lectius independentistes extraparlamentaris sense projecte polític compartit no suposa dotar de la força necessària l’independentisme català a l’hora present. El debat mediàtic -sobretot a la xarxa blocaire sobiranista- a la recerca de la unitat en una única candidatura independentista a les imminents eleccions al Parlament de Catalunya és espasmòdic i -sovint- sense continguts polítics ni propostes estratègiques concretes.
Hores d’ara hi ha tres possibles candidatures que aparentment presenten propostes molt similars (Esquerra, Reagrupament i Solidaritat Catalana), per tant, pugnen per un mateix sector de l’electorat, centrant-se la divergència en els personatges que aspiren a encapçalar-les. Atès que Salvador Cardús pren partit per Reagrupament Independentista, amb un argumentari que desmereix la seva trajectòria d’analista equànime, les seves argumentacions no poden quedar sense resposta.
El fenomen sociològic de l’increment de l’independentisme (com a anhel col·lectiu per sortir d’una situació econòmica i política degradada per la dependència estructural que mateix el nostre país) no troba adequada correspondència en el camp polític i electoral. Esquerra -que té fins ara el monopoli de la representació institucional de l’independentisme- ha optat per un
model de partit corporativista, inspirat en el del PSC(PSC-PSOE), perfectament equiparable amb els altres partits d’ordre. La priorització de l’eix esquerra-dreta, l’aliança tripartida com a estratègia i la desconnexió amb el sobiranisme cívic han portat a l’Esquerra al declivi que prediuen totes les enquestes (potser serà menor del previst atesa la feblesa de les candidatures independentistes que aspiren a ocupar l’espai que han deixat orfe els republicans).
Bastir un projecte polític que superi les mancances del que presenta Esquerra requereix una proposta estratègica, una organització capaç d’exercir de direcció política i un procés d’acumulació de suports socials a partir de l’actuació congruent amb els seus objectius. Si es donen aquests requisits, un projecte independentista renovat pot tenir la credibilitat social suficient per presentar-se a les eleccions.
Reagrupament Independentista va sorgir amb aquest propòsit i la ponència política aprovada a l’assemblea fundacional del 3 d’octubre de l’any passat així ho explicitava. Però la dimissió-trampa de Carretero i els seus gregaris va desnaturalitzar totalment el projecte, inhabilitant-lo per articular una candidatura transversal i perdent tota credibilitat pel que fa a la
regeneració democràtica. Per això, a la pregunta que formula El Punt d’avui sobre la viabilitat d’una unitat electoral de l’independentisme extraparlamentari hi he respost que seria un error, ja que Reagrupament és una impostura.
Salvador Cardús va escriure un article el 7 de febrer d’enguany, a l’Avui, titulat “Contra el desagrupament” en el qual discrepava del gest autoritari “que va fer la junta directiva” forçant l’exclusió dels quatre membres que ens negàvem a trair les compromisos fundacionals. Arribava a afirmar que almenys dos dels afectats “no mereixen l’exclusió”. Em consta que Salvador Cardús ha tingut accés directe a la veritat de les causes reals del
cop de mà de Carretero i en canvi exigeix “garanties de rigor democràtic” a altres iniciatives confiant que la proposta de Reagrupament “de moment sigui la millor”.
No reproduiré les desconsideracions que Cardús aboca contra Solidaritat Catalana per la Independència, no en sóc membre i ja ho farà qui ho cregui convenient, però no se la pot desqualificar d’entrada sobretot quan els seus promotors declaren estar disposats efectivament a assumir els compromisos de regeneració democràtica que Reagrupament ha ridiculitzat. Solidaritat Catalana no és -encara- un projecte polític. Ho pot ésser si manté la coherència dels seus principis i la congruència en les seves actuacions, sobretot després de les eleccions. Dissortadament, el temps no permet constatar-ho abans, però la responsabilitat que no hi hagi un projecte independentista creïble a l’alçada del moment històric és imputable fonamentalment a les formacions que han tingut el temps i els mitjans per a fer-ho possible i hi han renunciat expressament.
Post Scriptum, 26 de setembre del 2011.
Cardús reitera la seva esbiaixada anàlisi preelectoral sobre la unitat independentista en aquest altre article, concentrant el seu ressentiment contra Solidaritat i sense la més mínima crítica als addictes a la carreterina entre els quals cal incloure’l.
Post Scriptum, 15 d’agost del 2019.
Les apel·lacions a la unitat independentista són una constant del sobiranisme cívic que no troba la manera de concretar-se políticament, d’una banda perquè ERC s’hi nega en rodó ja que el seu objectiu és un pacte amb el PSOE a Madrid a canvi de governar la Generalitat postposant indefinidament l’objectiu de la independència. L’espai postconvergent hi està predisposat però mancat d’estratègia alternativa al retroautonomisme d’Esquerra. No hi ha hores d’ara una tercera via que lideri un procés de confluència cívic i polític amb l’objectiu de persistir en el conflicte amb el poder espanyol.
Totalment d’acord Jaume.
Felicitats
I així queda escrit.
salut i llibertat, jaume