SAMFAINA VALLESANA

Durant la sessió del Ple, la màxima cerimònia dels prohoms, hi ha moments que com espectador tens la sensació d’estar fent el ridícul. Et preguntes quina necessitat tens d’esmerçar temps (a les nou del vespre) en escoltar la rentadora política que ha posat en marxa un grup municipal. Sovint la proposta d’un grup no està relacionada amb una situació a la qual el govern hi dediqui poca o gens d’atenció, sinó amb la necessitat vital de mostrar-se defensor de quelcom agradós a un sector de la població, encara que sigui una obvietat o li falti una base real on sustentar els arguments.

Això ve a tomb de la moció presentada per CiU on demana l’arranjament de la masia de Ca n’Oriac. Tothom sap que les quatre parets que queden pateixen una degradació preocupant. Que el govern municipal està obligat a fer-ne l’arranjament. Que el govern fa quatre anys va canviar la teulada, per evitar filtracions als murs i eludir el possible esfondrament. Que en aquests moments la situació econòmica no permet avançar més i pal·liar l’augment de la degradació ja és molt.

Doncs bé, en la moció CiU demana: Garantir la seguretat del veïnatge davant el risc d’esfondrament. Executar la rehabilitació quan el pressupost ho permeti. Començar ja un procés de participació veïnal per a definir l’ús del nou espai! (si el més calent és a l’aigüera!) Fer un informe on s’expliqui les mesures del govern per evitar la degradació dels edificis del Patrimoni públics i les actuacions legals per tal que els edificis en mans privades els rehabilitin o enderroquin. Sí, CiU preveu l’enderroc com una solució pels privats.

En la seva exposició el ponent de CiU parla de la rehabilitació del patrimoni con si encara estès per a descobrir, i ens explica que les dues últimes propostes (les més objectives) són incorporacions del PP i la condició de fer-ho quan es disposi de diners és una esmena del PSC i EUiA. Així doncs com era la proposta inicial de CiU? Ridícula.

En Maties Serracant, en nom de l’Entesa per Sabadell, ens recorda que el Pla Especial de Protecció del Patrimoni de Sabadell aprovat el 2007 recull específicament tot això que la moció planteja i que el govern municipal ja sap què ha de fer. Tot i així en fa una lectura positivista de la proposta de CiU quan diu que des d’uns mínims ha crescut amb les aportacions. Però dubtem, afegeix, que el govern tingui prou present l’obligació de fer allò que qualsevol propietari privat ha de fer. Justifica el vot a favor que farà el govern perquè els acords no l’emplacen a cap termini ni a cap compromís concret (es confirma doncs, és paper mullat).

ICV comenta que va fer aportacions en la línea del PP però més específiques, i el mateix PP es recrea amb lloances a la masia, al patrimoni, i a l’obligació del govern en vetllar per la seguretat de la població, bla, bla, bla…

Des del govern, l’home sense paraula explica que va mantenir una reunió amb el portaveu de CiU per a comentar-li abastament com la seguretat a la masia està garantida, que no existeix tècnicament la possibilitat d’esfondrament arran de les successives intervencions fetes. A més respecte de la participació, afegeix, el portaveu de CiU va veure com els estudis preliminars encaminen el futur de l’espai a un ús de les entitats. Pel que sembla CiU ha tingut accés privilegiat a informació sobre la masia.

Així doncs quin sentit té la moció de CiU? Si CiU dubta sobre allò que li ha dit el Josep Ayuso (persona de poc crèdit), el que li cal és argumentar per què les seves paraules no són certes i defensar una proposta amb acords que permetin verificar-ho per obrar en conseqüència.

Però el marasme de tabús polítics impedeix qüestionar una proposta sobre el patrimoni, encara que sigui banal, i més si fa referència a la llegendària masia de Ca n’Oriac. Així, la moció és acceptada per unanimitat i CiU en surt satisfeta perquè ha fet bullir l’olla… d’un no res.

Tanmateix la ciutat no ha avançat ni un bocí, però en termes d’eficiència s’ha malmès un mínim de vuit hores de dedicació política als afers del comú (20’ moció x 26 regidors/res = 8h 40’), però ja sabem que l’eficiència i la política sovint són antagòniques.