SAMFAINA VALLESANA

Sí, felicitats, perquè finalment ho heu aconseguit, senyors gestors de RENFE.
Vint anys després de promulgar-se la llei de supressió de barreres arquitectòniques, s’ha assolit que els trens de rodalies, de pas per Sabadell, estiguin equipats amb portes per l’accés de persones amb mobilitat reduïda, fins i tot, amb cadira de rodes.

Sabem que és dur arribar aquí, sobretot si el camí s’inicia a la capital de l’Estat. Un trajecte llarg, difícil i ple d’esculls, això fa més meritòria la fita aconseguida. S’han resolt problemes tècnics complexos, s’ha de reconèixer, baixar el nivell del terra entre els carros de les rodes, no és gens fàcil. Encara recordo quan tècnicament es batallava per aconseguir-ho als autobusos urbans. S’han hagut d’esperar programes d’inversions en combois de nova generació per incorporar les innovadores solucions, parlem de molts diners. Hem fet temps, anys, a l’espera que primer circulessin abastament els nous combois per Madrid. Després hem estat a l’expectativa de la seva implantació progressiva a l’àrea barcelonina. Finalment ja circulen amunt i avall pel tren del Nord de Sabadell. Quin goig que fan!

Tanmateix hi ha un problema, ja sé que és petit, insignificant, que quasi no caldria ni comentar-ho, però deixeu-me recordar-ho.

A Sabadell Estació Centre no hi ha cap ascensor. Sí, sí, cap ascensor i no serà que no l’hagin reclamat els ciutadans, les entitats veïnals i les autoritats locals. Però la programació d’inversions equitatives a nivell de l’estat no ha permès encara que Sabadell, aquesta ciutat que no és ni capital de província, disposi d’un ascensor a l’estació central, la més concorreguda del túnel ferroviari.

Parlo de capital de província, perquè he tingut l’ocasió d’estar a l’estació de superfície de Badajoz. Eh! Només a tall d’exemple. Allà, un flamant ascensor, transparent, d’última tecnologia espera ser utilitzat i així facilitar el pas al subterrani que comunica a la segona andana de davant de l’estació. Espera inútil perquè ningú no li ha dit que només passen durant el dia quinze trens per l’esmentada població, entre anada i tornada,  i tots, tots, circulen per la primera andana a tocar de l’estació. Qui gosa comparar la quinzena de trens d’una capital de província situats a peu pla amb els setanta set que circulen diàriament per la soterrada estació de Sabadell, una ciutat somia truites situada a les afores de Barcelona?

Quan a l’andana de l’Estació Centre s’atura un tren, i s’obren les portes amb la senyal de la cadira de rodes, l’amplada de pas que ofereixen semblen les galtes de la boca fent un somriure burleta en veure que tothom gaudeix de bona mobilitat. De fet, si escolteu el soroll del tren quan arrenca fins perdre’s el remor pel túnel, sembla que es recargoli de tant riure.

Bé, només explico això perquè siguin coneixedors de l’escarni que és per a Sabadell fer circular combois d’aquestes característiques després d’esperar durant vint anys un senzill ascensor. El que deia, felicitats! Perquè al final ho han aconseguit un cop més: fer el ridícul més espantós.

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de març de 2011

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!