Un ajuntament passa per dificultats econòmiques (una circumstància que sempre fa de mal pair, especialment si considerem els múltiples i costosos tributs municipals amb què els ciutadans contribuïm a la salut pecuniària dels nostres ajuntaments), i per tal d´arranjar la seva penosa situació decideix des d´una còmoda i descarada unilateralitat requalificar 21 hectàrees de sòl agrícola per a convertir-les en sòl industrial, i d´aquesta manera promoure-hi una ampliació del tot desorbitada de l´actual polígon industrial, tràmit que, sigui dit tot passant, no sols beneficiarà el consistori, sinó que també sadollarà els interessos de dos remarcats empresaris del sector privat (vés qui ho havia de dir!)
Al primer cop d’ull l’argument es presenta d´una vulgaritat aclaparadora, gairebé insultant, atès que conté els ingredients més típics i tòpics dels nostres dies: la prepotència de les institucions públiques, l´imperi del diner, el menyspreu pel món rural… L´originalitat de la història, doncs, rau en el fet que els terrenys que hauran de rebre un bateig de ciment són als peus de la muntanya de Montserrat, a tocar del parc natural que, segons diuen, nasqué per a protegir el massís. Considerant l´incalculable valor (sí, senyors: per més que costi de creure, encara hi ha coses que no es poden traduir en diners) natural, espiritual i simbòlic del paratge, la ciutadania es mobilitza ràpidament, i fa arribar la seva oposició al pla amb més d´un miler d´al•legacions i setanta mil signatures sota el braç. Malgrat tot, l´ajuntament (de Collbató, ja podem dir-ho) desestima totes les al•legacions, no escolta la veu popular i aprova alegrement l´ampliació del polígon industrial. Així mateix, els partidaris de la requalificació, en un intent barroer d´apaivagar els ànims, addueixen que l´ampliació no posarà en perill el parc natural de la muntanya. ¿Hem de creure, doncs, que els fums i les emissions industrials seran assenyats i obedients i no creuaran els límits del polígon? ¿Hem de creure que l´abastament d´aigua que hauran de menester tantes indústries no afectarà el cabal de les fonts naturals del parc? ¿Hem de creure que l´increment del trànsit de mercaderies no pertorbarà la vida de la fauna del parc natural? ¿O potser senzillament hem de creure que se´ns rifen?
Recentment, els catalans van ser convidats a una consulta popular per escollir quines eren, a parer seu, les deu meravelles del territori català. Els resultats no podien ser més contundents: Montserrat és “la joia de la corona”, el gran orgull del poble català. Malauradament, no tothom percep aquest massís de la mateixa manera, i fins i tot es permet el luxe de potinejar-lo en nom de tots. Amb tot, la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat encara ha de dir l´última paraula, i l´esperança, la darrera d´abandonar el bot, convida a pensar que potser el govern català serà més respectuós amb el voler del poble que representa. En qualsevol cas, i mentre arriba la sentència, els catalans podem fer sentir la nostra veu, i plataformes com ‘Salvem Montserrat’ (http://www.salvemmontserrat.org/), a tall d´exemple, ens ofereixen un megàfon per a fer-ho. Sigui quin sigui el vehicle escollit per dir-hi la nostra, no ens oblidem de Montserrat.
Jordi Vivancos, 1 de juliol del 2008
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!