Blog d'en Xavier Mir

Els lectors ja deuen haver notat que
estic especialment atent a qualsevol indici de sobiranització
a CiU. A l’apunt d’aquest matí em referia a la crònica
que va fer Carles Puigdemont via Twitter de la presentació del
llibre de Quico Homs. La premsa també recull l’acte i cadascú
en destaca allò que li sembla més rellevant. El Punt,
per exemple, en una crònica
d’Emili Agulló, diu citant Mas que “si el TC retalla
el text «ens adonarem que la via estatutària ha tocat
sostre i ens haurem de començar a espavilar per trobar una
nova sortida». En aquest darrer supòsit, el president de
la federació va advocar per «saber quins partits estan
disposats a recuperar i assumir els objectius nacionals» de la
redacció inicial aprovada el 30 de setembre del 2005 a la
cambra catalana, amb el suport de CiU, el PSC, ERC i ICV-EUiA.”
Realment toca això ara?

No és una contradicció
flagrant dir que la via estatutària haurà tocat sostre
en cas de retallada del TC i proposar la recuperació de
l’Estatut del 30-S com a solució? CiU mateixa ens recorda el
paper que hi va tenir el PSC presentant esmenes l’endemà. Què
els fa pensar que ara l’acceptarien? No seria únicament per
evitar la consulta netament autodeterminista? Des de l’Avui,
Lluís
Bou escriu que Mas “va proposar un front dels partits
disposats a recuperar i assumir els “objectius nacionals”
del projecte d’Estatut tal com es va aprovar al Parlament el 30 de
setembre del 2005, abans de ser negociat amb el govern socialista i
el PSOE”.

Un cop més, algú es pot
emocionar o alarmar, com pretenia ahir Puigdemont, i veure cert
sobiranisme quan Mas parla d’esgotament de la via estatutària.
Fins i tot un servidor para orella. Però després vénen
els embarbussaments i enfarfegaments: “Mas considera que aquells
objectius, de clar to sobiranista, haurien de ser ratificats. I
després s’haurien de negociar sense necessitat de cap reforma
estatutària, sinó per la via directa de la delegació
de competències estatals que preveu l’article 150.2 de la
Constitució.” Per favor, si us plau, please, s’il vous
plait, bitte, per favore (etc.): no maregem més la perdiu i
plantegem de manera nítida i comprensible allò que cal!
Si la via autonomista ha tocat sostre, apostem per l’estat propi.
Proposem una declaració d’independència, si cal prèvia
consulta popular perquè tingui més força, i anem
per posar-nos d’acord per ser bons veïns. Si els sobiranistes de
CiU no reaccionen a aquesta tebior i indefinició, si no es
comença a visualitzar una alternativa independentista de cara
al congrés de CDC de juliol, em temo que el partit perdrà
el seu últim tren. Amb un article
tan bo i clar com el de Cardús, m’estalvio de dir res més.
Llegiu-lo, però permeteu-me que en destaqui un parell de
frases:

“I si -hi afegeixo jo- l’opció
federalista és la que precisament hem acabat d’enterrar amb
l’actual fracàs estatutari i amb la corresponent expulsió
de la política activa del president que més hi va
creure i més a prop ho podia tenir, Pasqual Maragall -l’últim
si no l’únic federalista del PSC-, doncs resulta que d’opcions
ja només en queda una.”; “ja no n’hi ha prou sabent
cap on volem anar, sinó que necessitem la llista dels que es
comprometin a anar-hi”;

Un nou epíleg sobre en Franki:
Salvador
Cot s’afegeix no només a la denúncia de la
desproporció de la sentència i del paperot que han fet
alguns, sinó que també qüestiona la legitimitat de
l’Estat i la seva qualitat democràtica. En Franki acabarà
sortint de la presó, però l’Estat haurà quedat,
un cop més, ben retratat.

I acabo amb un elogi de l’incombustible
Moisès Rial i de
la Berguedasfera, que han estat notícia
a l’Avui.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!