Coca de recapte

La compareixença de Montoro sobre el cas Pujol és il•lustratiu del pa que s’hi dóna. La confessió de qui fou President de la Generalitat durant 23 anys ha obert la caixa dels trons i ha encetat una línia d’atac al catalanisme polític orientat a exercir el dret a decidir de la qual l’Estat espera molt.

És indubtable que el comportament de Jordi Pujol en allò que ha confessat és reprovable. A més, ha fet miques material sensible com és la moral de molta gent de bona fe.

I ha donat munició de gran calibre i abast als enemics de la Catalunya sobirana, que aspira com a nació tenir un lloc entre els estats del món.

A la vegada, els embats de Montoro visualitzen el depòsit de rancúnia acumulada contra qui va contribuir a posar les bases del creixement de la consciència nacional, juntament amb moltes altres persones.

I també expressa la fúria difícilment continguda contra el procés de transició nacional. Res, o gairebé res, és casual en política. Tot està connectat.

El mateix home que va ser declarat espanyol de l’any és avui públicament escarnit, sense defensa possible, per aquells mateixos que el van elevar als altars i que es van beneficiar de les polítiques d’Estat que va impulsar mentre era President.

Em sembla que els partits catalans farien un bon servei al país si sabessin separar el gra de la palla, allò que és reprovable sense embuts, d’allò que no ho és.

I també si fossin molt conscients del molt que s’hi juga en aquest embat. L’Estat ho sap molt bé i el progrés de les expectatives de vot dels independentistes escocesos haurà intranquil•litzat força més els centres de poder espanyol.

En prendre decisions a Catalunya, convé ponderar bé a qui i a què es beneficia i a qui i a què es perjudica.

Cal anar amb compte de no llençar el nadó amb l’aigua bruta. Cal saber preservar la unitat d’acció en allò que és essencial i no posar en risc la confiança imprescindible entre els qui han de conduir la transició nacional.

Darrerament, el risc ha augmentat. La corda es pot trencar. Anem amb molt de compte, no fos que d’aquí uns anys la nostra generació fos assenyalada per no haver sabut dur el vaixell al port somiat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!