Alegre reflexió sobre la penya de xoriços del P.P., instal·lada al P.V.
Així i tot estic segur que tornaran a guanyar les properes eleccions, perquè com va dir un valencià il·lustre: “si fòssim negres votaríem el Ku Kux Klan”
Anims però que diu que s’atansa la primavera. (ara que si el Camps s’ha de tornar a renovar el vestuari…)
..
Dijous, 19 de febrer de 2009
Normal
0
21
<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
De la cova d’Alí-Babà.
Ho tinc escrit en algun altre lloc: “fer-se ric és molt difícil, però
encara és més difícil tenir-ne prou”. Els diners van acompanyats d’un altre
element molt més perillós: el poder. Això sí que és una droga dura. Ho vinc a
dir perquè repassant la llista de xoriços del P.P. es troben alguns casos
curiosos. Quan hi ha molts diners pel mig,
un poder polític pràcticament omnipotent i una impunitat insultant, els
casos de corrupció són inevitables. Complicades xarxes d’amics, cunyats (el
cunyat sempre hi surt), empreses fantasmes i molts diners passant d’uns comptes
als altres, tots fent-se rics a la manera d’Alí-Babà, assaborint el poder i la
connivència del poder. I no estem parlant
de diners, perquè la majoria d’aquests xoriços, han robat més del que
podran gastar. Es el poder. Per exemple: un tal Ulibarri, empresari que va
arribar al P.V. l’any 2005 sense més mèrits que ser amic de l’Aznar, pot
assistir, o potser no li cal, a una reunió amb l’Associació de Productors de
l’Audiovisual Valencians, i treure pit i dir: “jo em quedaré amb les llicències
del TDT i, de pas, jo edificaré l’Hospital de Llíria i jo construiré els
aparcaments subterranis de València, sí, i què?”. I els empresaris valencians
es queden tots amb un pam de nas. Això és el poder. I el Camps aplaudint i la
Rita Barberà també, perquè tot queda en família, i la família és molt important
com saben tots els mafiosos del món. I la gran família del PP no havia de ser
menys que la del PSOE, no?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Però no estàn gaire molt més lluny i són sota els seu postulats ‘esbirros’ on la classe política catalana manifesta les seves preferències i si no ho fa és tant descarat és per pura deferència política i guardar les aparences.
I en la majoria dels cassos no és perquè “es passi” de la política….. El problema és que hi ha tanta diferència entre els anhels, ilusions i necessitats de la població i les actuacions diàries dels partits polítics que el terme desafecció i perplexitat encara es queden curts.