Encara que per qüestió d?edat els que vivim dalt del Mont, no tenim una formació literària plenament en Català, el que tenim molt clar es que som i així ho sentim en els nostres cors. Es per això que no entenem com persones que no parlen català, no per manca de formació acadèmica, sinó per que no ho consideren necessari també es consideren catalans. La llengua que un parla, segurament no serà l?única cosa necessària per sentir-se part d?un col·lectiu, però si que es important.
Es molt probable que a partit del proper 1 de novembre al parlament de Catalunya també es parli en Castellà. Això per alguns serà un símptoma de normalitat que reflectirà el pluralisme de la societat que viu a Catalunya. I tindran tota la raó. Doncs es cert que a Catalunya hi ha molts castellans. Però no serà un símptoma d?integració ni molt menys de catalanitat. O d?un nou catalanisme com alguns, sospito que voldran fer-nos veure.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A les primeres eleccions, les de 1.980, van sortir dos diputats del P.S.A. (Partido Socialista de Andalucía). Crec que un es deia José Acosta, un lerrouxista anticatalà, que perfectament pot esdevenir el predecessor d’un altre José… el Montilla, en aquest cas.
Aquells dos diputats sempre parlaven en espanyol. Com a mostra de protesta, el aleshores líder d’ERC marxava cada vegada que aquells paios pujaven a la tribuna. Veurem si els actuals líders d’ERC tenen la mateixa dignitat.