El Mont

PER AIXÒ, L’AMMAT REBUTJA ROTUNDAMENT AQUEST PROJECTE, TAN EN EL SEU FONS PER LA MANCA DE JUSTIFICACIÓ, COM EN LA SEVA FORMA PER LA MANCA DE DIÀLEG I TRANSPARÈNCIA DELS GOVERNS ESPANYOL I CATALÀ, AIXÍ COM TAMBÉ DE L’EMPRESA R.E.E. DONCS NO S’HA DEMOSTRAT EXHAUSTIVAMENT, AMB UN DEBAT AMPLI, TRANSPARENT I PLURIDISCIPLINAR, EN CONSENS AMB LES ADMINISTRACIONS LOCALS I AMB PARTICIPACIÓ D’EXPERTS INDEPENDENTS I DELS AGENTS SOCIALS I ECONÒMICS, QUE EXISTEIXEN NECESSITATS LOCALS DE SUBMINISTRAMENT ENERGÈTIC I QUE TAN SOLS, I EXCLUSIVAMENT, ES PODEN COBRIR AMB AQUESTA LINIA, ÉS A DIR QUE HI RESULTEN INVIABLES ALTRES OPCIONS O MODELS ENERGÈTICS.

Hi ha gent que diu que les derrotes, polítiques o no, cal evitar-les a tota costa. Que caldria traslladar la diada de l’Onze de Setembre a Sant Jordi, per exemple. No hi estic gens d’acord. Penso que l’anàlisi dels impediments i el fet d’esbrinar per què les coses no ens surten bé com a gironins, com a catalans, és el primer pas per assegurar que en el futur ho superem. En tot cas és una ocasió per recrear la pedagogia i la reflexió, elements sense els quals, inevitablement, serem cecs a les nostres servituds i imprecisos a l’hora de corregir les nostres mancances.

Han fet bé els afectats per la MAT, i els pocs alcaldes que els fan realment costat, d’insistir en el soterrament de la MAT? Estic convençut que han fet sàviament. Han abocat més llum damunt la nostra realitat diària que la que arribarà a transportar mai cap línia de 400 kV a casa nostra. Han mostrat, un cop més, que Catalunya no té poder real per decidir en els temes que l’afecten més sensiblement. Han retratat com la Generalitat s’ha limitat a fer el paper de simple intermediari, pràcticament d’ONG pal·liativa, davant els capricis de Red Eléctrica Española. Ha informat els alcaldes afectats de les engrunes que els podrien caure si es portaven bé, tot donant cobertura a un projecte faraònic que en res beneficiarà els soferts veïns.

Són a les mans no del seu govern, inexistent com a tal, sinó d’empreses que ja enguany tenen milers de milions de beneficis, sense conèixer la crisi que afecta els mortals. Empreses que, a l’empar del poder del govern de Madrid, poden humiliar el nostre, tot imposant la versió més econòmica de la línia MAT, des del punt dels costos de producció, tot eludint les més bàsiques exigències d’una societat democràtica: ni Conveni d’Aarhus, ni respecte a les distàncies recomanades per l’OMS, ni informació pública, ni investigació dels tràgics fets del Mas Torrents, ni res de res.

La magnitud de la decepció de casos com la MAT avui, es mesura en el fet que l’alternativa que s’hi dóna, des de les autoritats catalanes, és de campi qui pugui. Que cadascú –propietaris, municipis, afectats– miri pels seus interessos. En lloc d’haver-hi un govern local fort, que vetlli pel bé comú –com ha estat el cas a la Catalunya del Nord, on la MAT hi anirà soterrada–, la manca d’un poder català referencial ha permès que les elèctriques fessin i desfessin, imposant la fórmula de la línia aèria que més els rotava. On era la Generalitat per vetllar pels magnífics paisatges empordanesos que ara quedaran malmesos durant llargues dècades? On era un interès per mantenir la integritat d’uns territoris en benefici de l’economia local? On era el govern que hauria d’assegurar-se que les condicions de salut i protecció dels ciutadans siguin plenament respectades? On és la CiU que prometia anar a Brussel·les a solucionar aquest problema? Podem parlar de govern quan Red Eléctrica Española fa i desfà al seu antull a casa nostra? Podem seguir parlant, seriosament, d’“autogovern català” davant d’afers com aquest, o el de l’aeroport de Girona, el TAV, el camp de tir de Sant Climent o la mateixa situació dels pescadors de Roses? On és l’autogovern català, demanem-ho ben clar? No ho confonguem amb una ONG.

El darrer episodi de la MAT (Bescanó-Santa Llogaia) és una gran invitació als gironins catalanistes a reflexionar i demanar-nos, políticament, a què estem jugant? Com diu en un darrer article l’amic Lluís Muntada, les desfetes de la voluntat catalana a casa nostra no són com les d’un espanyol a casa seva. Així, “mentre l’estructura de l’Espanya jacobina descansa segura i assegurada, els drets dels catalans són constant matèria de negociació (i retallada) política”. Una realitat que ens fa viure en allò que anomena l’extremitud, malvivint “ben bé al caire de la història, sempre temptats d’expressar la nostra desaparició” en contrast amb la complaença i el còmode assentament moral dels espanyols, manin els seus o no. La qüestió és que tenen algú que mana. Nosaltres no. El cas de la MAT, un cop més, ens ho confirma i ens convida a reprendre l’esforç per dotar-nos d’un autogovern independent i real. Només així defugirem la farsa autonomista en què ens obliguen a viure. No podem seguir més temps sense poder i sense dignitat. Sense el seny d’una MAT soterrada i dins la realitat d’una Catalunya políticament sotmesa.

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/480924-soterrar-o-sotmetre.html

30/11/2011