El Mont

PER AIXÒ, L’AMMAT REBUTJA ROTUNDAMENT AQUEST PROJECTE, TAN EN EL SEU FONS PER LA MANCA DE JUSTIFICACIÓ, COM EN LA SEVA FORMA PER LA MANCA DE DIÀLEG I TRANSPARÈNCIA DELS GOVERNS ESPANYOL I CATALÀ, AIXÍ COM TAMBÉ DE L’EMPRESA R.E.E. DONCS NO S’HA DEMOSTRAT EXHAUSTIVAMENT, AMB UN DEBAT AMPLI, TRANSPARENT I PLURIDISCIPLINAR, EN CONSENS AMB LES ADMINISTRACIONS LOCALS I AMB PARTICIPACIÓ D’EXPERTS INDEPENDENTS I DELS AGENTS SOCIALS I ECONÒMICS, QUE EXISTEIXEN NECESSITATS LOCALS DE SUBMINISTRAMENT ENERGÈTIC I QUE TAN SOLS, I EXCLUSIVAMENT, ES PODEN COBRIR AMB AQUESTA LINIA, ÉS A DIR QUE HI RESULTEN INVIABLES ALTRES OPCIONS O MODELS ENERGÈTICS.

La MAT, Mario Monti i els lligams amb els «lobbies»

El nou primer ministre ha estat directiu de Goldman Sachs en l’època en què es maquillaven els comptes de Grècia
Itàlia ja té el seu “Profesore”. Mario Monti, ha estat nomenat primer ministre amb l’entusiasme d’uns mitjans de comunicació que s’han afanyat a repassar la seva “gran carrera professional”. Amb una aurèola d’economista brillant, el seu nomenament, fet a dit des de Brussel·les, ha demostrat un cop més com n’és de selectiva la memòria quan hi ha interessos polítics i econòmics pel mig.

Ja quan va ser nomenat mediador del conflicte social i territorial derivat de la MAT, alguns opinadors van recordar la trajectòria oculta de Monti i el seu lligam amb certs interessos. Durant tot aquest temps s’han pogut llegir articles de Francesc Sanuy (14.09.2007 El Periódico de Catalunya) o el llibre de Marc Roche (Goldman-Sachs, El banco como nos dirige el mundo.ed.Deusto) on s’exposen certs draps bruts d’aquest tecnòcrata.

No deixa de sorprendre que tots aquests elements no apareguin a les biografies que s’han fet d’aquest professor. Una forma d’amagar informació que interessa a determinats actors del joc polític i econòmic perquè el que ara els convé és embetumar aquest economista. Uns actors que apareixen lligats precisament als mitjans de comunicació que han tingut “descuits” si hom investiga quins són els inversors, i qui forma part del consell d’administració de les empreses que els sostenten.

Aquestes informacions adjectiven Mario Monti com un tecnòcrata, independent, apolític i bon professional. Uns mots que aplicats a “Il Profesore” fan replantejar el seu valor semàntic. Com pot ser que s’anomeni apolític un economista que ha tingut una trajectòria important dins Goldman Sachs? Aquest banc nord-americà va ajudar a Grècia a maquillar els comptes públics i Monti en va ser el conseller d’assumptes internacionals des del 2008.

Tampoc no s’explica que el nou Primer Ministre Italià va presidir el “think tank” Brueghel de Brussel·les. Un grup molt influent i ben connectat amb els cercles de poder on es prenen les decisions.

Una altra de les seves ocupacions ha estat presidir la Trilateral Europea des del maig del 2010, succeint Peter Sutherland.
Tot un conjunt de càrrecs que segons la biografia de brillant i “independent” economista que han difós els mitjans de comunicació, no han influït en el seu nomenament des de Brussel·les.

Uns nomenaments “casuals” que també afecten el president del Banc Central Europeu, l’italià Mario Draghi, que va ser governador del Banc d’Itàlia i vicepresident per Europa de Goldman Sachs entre el 2001 i el 2006.

Comprovem, per tant, que a la UE, Goldman Sachs té un munt de “lobbies” encarregats de defensar els seus interessos, i que accedeixen als dirigents que prenen decisions entrant en el cor del poder europeu.

Monti forma part d’aquest poder europeu des del 1994, quan Silvio Berlusconi el va col·locar com a Comissari Europeu del Mercat Interior i la Integració Financera, un dels comissaris als quals tenia dret Itàlia.

Un lloc que va revalidar l’any 1999, amb un altre color al capdavant del govern italià. En aquest cas, però, Monti va passar a ocupar la cartera de competència i polítiques antimonompoli.

D’aquesta segona etapa tothom destaca la batalla que va protagonitzar amb General Electric i amb Microsoft.

Si bé tothom ha recordat aquesta segona etapa per demostrar que Monti és un home independent capaç d’enfrontar-se a les grans corporacions; pràcticament ningú ha fet esment de la seva primera etapa com a Comissari. Una primera etapa que, com recorda Francesc Sanuy, va acabar al Tribunal Europeu l’any 2007, perquè Monti es va oposar a la fusió entre Schneider Electric i Legrand, els dos gegants elèctrics francesos. El Tribunal va condemnar la UE a pagar una indemnització de 700 milions d’euros a Shneider a l’entendre que el bloqueig no estava justificat. El fons de la qüestió és que aquesta fusió fallida hagués creat una empresa capaç de rivalitzar amb l’alemanya Siemens.
A Mario Monti el territori el va conèixer fa 4 anys, quan va fer la primera reunió com a mediador pel conflicte de la MAT. Va venir amb un posat de diàleg i va fer veure que escoltava, però tenia les directrius ben apreses. Monti va encarregar a una sola empresa italiana, que per més inri era “amiga” seva, perquè certifiqués les raons comercials prioritàries d’empreses privades. Un informe que ja va ser tendenciós.

Monti va reconèixer que el seu mandat li atribuïa competències des de Sentmenat a Baixàs, però el seu informe final només va donar una “solució” pel darrer tram, el transfronterer. Així doncs, Mario Monti va aconseguir finançament europeu públic per un negoci comercial.
També va recomanar fer pagar un cànon pel transport energètic, compensacions econòmiques pel territori i consultes populars. Però d’aquestes altres recomanacions se’n va desentendre.

Monti és un “mag” hàbil i elegant, que pel seu treball de mediador va cobrar un bon pessic. Cap eurodipuat s’ha atrevit mai a preguntar quin ha estat el cost de la seva gestió. Res d’estrany tenint en compte que molts estan sotmesos a l’esclavatge econòmic. I si no, quants expolítics cobren suculents emoluments de consells d’administració d’empreses energètiques?.

Un exemple que els mercats, la dictadura econòmica, mana més que la democràcia representativa de votar cada quatre anys. El cop d’esat econòmic ja és palpable.

Aquesta mercadocràcia genera desconfiança a una ciutadania que està farta de llistes i que vol saber d’on surt el finançament dels partits. Una indignació creixent davant el naufragi de la política, que fa que l’abstenció augmenti cada cop més. La política ens afecta a tots, encara que molta gent pensi que “passant” passivament se n’aniran sols els responsables de la crisi.

Però com s’ha vist en un conflicte territorial petit com la MAT, que afecta uns interessos econòmics globals, van decidir moure un peix gros per pacificar el territori. Un peix gros, l’actuació del qual ha fet que tot ho veiem més clar. Gràcies Don Mario. I com ens va dir, no es pot dir blat…

Joan Martí i Colomer

http://www.diaridegirona.cat/comarques/2011/11/28/mat-mario-monti-lligams-lobbies/532339.html