Volemcrispetes.cat
Per què la campanya Volemcrispetes.cat ?
La Plataforma per la Llengua ha endegat la campanya
“Volem crispetes” amb l’objectiu d’exposar i denunciar la situació de
marginació de què és objecte el català al cinema.
Volem posar de manifest, però, que avui és possible
acabar amb aquesta marginació sense que hagi de trontollar cap graó de
l’estructura cinematogràfica del país, i per defensar l’oportunitat que
representa, en aquest sentit, la regulació lingüística en el cinema, com
per exemple
el capítol lingüístic del projecte de Llei del cinema que es debat al
Parlament
de Catalunya.
L’Estudi sobre les pràctiques i legislacions
entorn de la llengua al cinema en diversos països europeus, Quebec i
Catalunya,
que la Plataforma per la Llengua ha donat a conèixer recentment,
analitza la
situació lingüística al cinema en països com Quebec, Finlàndia, Estònia,
Letònia,
Lituània, Suïssa, Dinamarca i Bèlgica.
I, amb dades sobre el nombre de parlants de cada idioma, ens mostra com,
de
totes aquestes llengües, el català, tot i ser la quarta en
nombre de
parlants, és l’única llengua pròpia i oficial que no gaudeix d’un ús
generalitzat en les pel·lícules doblades o subtitulades al cinema.
I això,
paradoxalment, quan en una comparativa de la recaptació de cinema per
habitant
a Europa (amb dades del 2004), Catalunya ocupa el segon lloc després
d’Irlanda.
I quan, tot i projectar-se sovint en horaris i sales menys competitives,
l’any
2007 la mitjana d’espectadors a cada sessió de cinema en català ja va
ser més
alta que per a la sessió en castellà.
La discriminació legal i fàctica del català al
cinema deriva del 1941 i dura fins a la mort del Dictador. A partir de
la
transició política, però, aviciat el públic per l’hàbit adquirit de
tants anys i
atesa la manca gairebé total d’interès i de sensibilitat lingüística i
nacional
dels sectors de la distribució i l’exhibició, a Catalunya i als Països
Catalans
el cinema segueix parlant en castellà. L’Estat només ha destinat ajuts
testimonials
a les pel·lícules espanyoles rodades en una llengua diferent del
castellà, i la
Generalitat, quan n’ha intentat una regulació, una i altra vegada s’ha
estavellat en el mur de les majors,
sense obtenir tampoc cap recolzament de la indústria local. L’únic
intent
decidit de tirar endavant un sistema de quotes es produeix el 1998, amb
l’aprovació per part del Govern de Catalunya del que ha estat anomenat
Decret
Pujals. Però la manca de consens i el veto del TSJC al capítol de
sancions van
obligar a retirar el Decret.
És en aquest punt que arrenca el procés
d’elaboració de la Llei del Cinema de Catalunya, que també aquest cop ha
aixecat l’oposició dels sectors de la distribució i l’exhibició. En
concret, el
Gremi d’Empresaris de Cinema, la patronal dels exhibidors, s’hi ha
mostrat especialment
bel·ligerant, organitzant accions contra l’aprovació de la Llei com un lockout
el mes de gener passat o,
recentment, una campanya d’intimidació al públic amb la projecció d’un
alarmista
espot després dels trailers de
properes estrenes, que adverteix: si la
Llei és aprovada moltes d’aquestes pel·lícules no les podràs veure…
L’argumentari del Gremi, però, conté nombroses afirmacions
que no són certes i que cal replicar punt per punt:
- El
Gremi assegura que la nova Llei pot comportar que s’estrenin menys
pel·lícules que a la resta de l’Estat i que
l’oferta de cinema es vegi reduïda fins el 50%: Cal deixar ben clar que amb
l’obligatorietat
del 50% de projeccions en llengua catalana no hi ha cap motiu
perquè hagi de disminuir l’oferta de pel·lícules. Ni amb el
sistema de projecció digital, que ja ha
començat a implantar-se (amb el simple canvi de pista de so) ni amb
l’analògic,
que encara pot mantenir-se un parell d’anys (procedint al canvi de la
bobina) de
cap manera no cal destinar una sala a la versió catalana i una a la
castellana.
N’hi ha prou alternant-ne els horaris de projecció. I en el cas dels
cinemes
que projectin en VO subtitulada, amb la doble subtitulació ni
l’alternança no
cal. Tant en un cas com en l’altre, però, per sentir o veure el film en
català
caldrà que la versió catalana existeixi… El sistema digital simplifica
la
feina i els costos, però de cap manera no garanteix la desaparició del
greuge
lingüístic. I si la Llei no hi obliga i no estableix un codi de
sancions, a
Catalunya la normalització lingüística al cinema mai no serà un fet.
- D’altra
banda, per oposar-se a l’existència d’una regulació s’afirma també que
el
cinema independent i d’autor i l’europeu i l’autòcton en sortiran
perjudicats.
Però precisament la nova Llei atorga un tracte preferent al
cinema europeu i
al de tercers països, a les VO subtitulades, i molt especialment a les
pel·lícules catalanes, força de les quals ara no troben
pantalles per ser
exhibides, com no les troba un alt percentatge dels films premiats en
festivals
internacionals. En aquest sentit, una altra previsió de la Llei, la
creació
d’una xarxa concertada de pantalles, formada per sales públiques i
privades que
s’hi adhereixin voluntàriament, vol col·laborar sobretot a la difusió de
films
de producció catalana, als produïts a la UE i subtitulats en català, i a
films
de tercers països que es considerin d’interès cultural i artístic, també
en VO
subtitulada en català.
- Finalment,
una última argumentació del Gremi explica que hi ha sales que podrien
desaparèixer, però la
crisi que afecta des de fa anys el sector -i que n’ha fet tancar moltes-
deriva
principalment del sedentarisme creixent de la població, de l’augment de
l’oferta televisiva, de l’extensió del vídeo i el DVD i del top
manta, la pirateria i les
pel·lícules que es baixen d’Internet; això sense negligir la
insubstancialitat
de moltes de les produccions que arriben a les nostres pantalles
(productes
d’escàs o nul interès). La crisi no es pot imputar en cap cas a
la
implantació, malauradament inexistent, del català al cinema. La
norma
experimentada en altres mitjans de comunicació i de cultura del país
(com la
TV, la ràdio o el teatre) és que a més oferta, més demanda i que a
Catalunya el
català és rendible. Les xifres ho demostren, també al cinema, tot i les
precàries condicions d’ubicació, horaris i manca de publicitat de les
sessions
en català.
Per acabar, des de la Plataforma per la Llengua creiem que no és
admissible
que l’empresariat es manifesti en contra dels drets dels consumidors, ni
que
posi la llibertat de mercat al davant de la llibertat de les persones.
Però és
que a més, a partir de les experiències d’altres mitjans, hi ha prou
indicis i
dades per afirmar que -amb un període d’habituació de cinc a set anys- el
cinema
en català pot ser rendible i beneficiós per a tothom, també per als
empresaris. I ja comença a ser hora que els espectadors i
espectadores de
Catalunya exigim de fet i de dret, també en aquest camp, el respecte a
la
nostra llibertat, al nostre dret d’elegir i el dret a veure el cinema,
subtitulat o doblat, en la nostra llengua.
Aquesta campanya s’ha realitzat en col·laboració amb l’Agència Alícia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!