Per Tutatis!

Kurt Busiek, Cary Nord.
Planeta DeAgostini.

Fa uns quants anys, una vegada esgotada l’etapa del comic-book i la de la revista pulp, hom hagués dit que el futur editorial del bàrbar de Cimmeria era ben fosc. Tant l’enfocament més purament Marvel que es va fer a Conan The Barbarian com l’exploració d’una òptica més adulta, per brutal i explícita en més d’un sentit, de The Savage Sword of Conan semblaven efectivament no donar més de si. Però, vet aquí que Dark Horse es va proposar de fer renéixer el personatge amb una mescla d’ambdós conceptes. D’una banda, l’estil de guió, el colorisme i la periodicitat del format de grapa, i de l’altra la força i l’acció de la revista que, de fet, demanda l’actual públic adult del comic-book de vint-i-quatre pàgines. El resultat, en vista de la bona acollida que ha tingut per part de públic i crítica, és allò que molta gent estava esperant.

Escollir com a guionista Kurt Busiek ha sigut, en aquest sentit, tot un encert. La seva llarga experiència en el dia a dia de la indústria -tot i que sempre serà recordat per obres com Astro City o Marvels– fan d’ell un autor de gran solvència. La prova la tenim en aquest volum on qualsevol afeccionat al gènere d’espasa i bruixeria estarà d’acord en que no ha donat cap puntada sense fil. Compte, no estem davant un innovador -ni falta que fa-, sinó més bé d’un escriptor capaç d’aportar la qualitat necessària a un enfocament clàssic. De fet, aquella nostàlgia que sempre han supurat els seus còmics encaixa perfectament amb el món meravellós però decadent que va crear Robert E. Howard. L’aventura central d’aquest volum relacionada amb uns misteriosos hyperboris, així com el remake oníric de La filla del gegant de gel, exemplifiquen aquesta combinació que estic segur serà grata pels lectors. Resulta destriable la capacitat del guió per mantenir en tot moment l’interès i anar lligant les trames sense alhora eixir-se’n dels tòpics de l’aventura èpica. Per cert, deixaré ara de banda les implicacions masclistes i racistes d’aquest món propi dels anys trenta. Em pense tothom sap a què es juga aquí.

El dibuix de Nord, per la seva banda, acompanya perfectament el guió i el complementa. El seu estil, com bé diuen a la contracoberta, s’apropa més al de Frazetta que al de John Buscema o Barry Windsor Smith, cosa que té elements positius i negatius. Els negatius són un excessiu estatisme propi de la il·lustració en certs moments, i els positius el fet de guanyar en realisme brut i el de saber marcar un nou aspecte visual que acompanye les regles marcades. Entre aquestes hi ha, per exemple, un color que en principi m’ha costat d’assimilar. Això és degut a que sovint passa per sobre de la línia de dibuix, cosa que personalment no és del meu gust. En canvi, he de reconèixer que està ben motivat i que és capaç de crear les diverses atmosferes necessàries. Fet i fet, forma part important de la proposta d’aquest nou Conan i com a tal cal acceptar-lo.

En conjunt, aquest Conan La Leyenda trobe que és un còmic fet amb ofici i, sobre tot, molt entretingut. És, com he dit al principi, allò que molts esperàvem, un retorn a l’originari sentit de la meravella que no traeix els paràmetres clàssics. Segurament ha estat capaç d’atreure nous lectors cap al personatge per mèrits propis. En tot cas, estic segur que haurà satisfet la majoria dels antics lectors que s’hi hagen acostat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!