Diletant i dissonant

Fa uns dies, Ramzan Kadírov va prendre possessió de la presidència de
la República de Txetxènia. Des de la mort del seu pare en un atemptat, ja era l’home fort d’aquest país. Tanmateix, la norma impedia que el succeís fins a fer els 30 anys. Ara, ja els té i Vladimir Putin no ha dubtat a designar-lo immediatament. Al capdavall, és un aliat en una regió convulsa i que tants maldecaps ha causat a Moscou.

Les dues guerres de Txetxènia foren per a impedir la independència d’una nació molt poc afecta als designis russos des que fou conquerida per Caterina
la Gran. Tanmateix, després de la desintegració de
la Unió Soviètica, Rússia no podia acceptar la disgregació de les regions autònomes de l’antiga República Federada de Rússia. A més, el caràcter islàmic de Txetxènia ho agreujava encara més: el ressorgiment de les guerres de religió ja s’augurava.

Ara,
la Txetxània de Kadírov és més calmada. Ja no maleja el son als dirigents russos. Per a aconseguir aquest canvi de situació, Putin ha aplicat amb eficàcia dues clàssiques estratègies.

La primera ha estat la divisió interna. En una societat tan tribal com la txetxena, calia convertir la guerra contra Rússia en un conflicte entre clans, que es dessagnessin entre ells. Només calia trobar l’aliança ideal. Els Kadírov l’han proporcionada. Un símbol indirecte però clar d’aquest fet ha estat la presa de possessió del nou president: no l’ha celebrada a la seu oficial de la presidència, a la capital Grozni, sinó la residència de la seva família a Gudermès.

La segona ha estat la independència de fet però no de dret. Kadírov no discutirà que el designi Putin, no convocarà un referèndum d’independència, no sol·licitarà ingressar a l’ONU o l’OTAN, no abolirà la legislació estatal… però governarà al seu antull, sense controls ni tuteles visibles. Ja ha començat a fer-ho; per exemple, amb la subtil però efectiva implantació de la xaria (certament, en una versió lleugera, lluny dels integrismes que observem a altres països, però xaria al capdavall).

Putin ha calmat
la Rússia caòtica de Ieltsin –en part, herència de
la URSS igualment embogida de Gorbàtxov. Econòmicament, l’han ajudat els vents favorables del preu dels combustibles fòssils. A més, però, ell ha sabut aplicar amb eficàcia les eines amb què els imperis extensos han mantingut tradicionalment els seus dominis: creant dissensions entre els seus pobles per a evitar aliances perilloses i permetre que dirigents locals –es diguin cacics, sàtrapes, virreis o governadors– apliquin les seves particulars dictadures sempre que compleixin dos requisits: mostrar una submissió formal a l’emperador i aportar les contribucions esperades a les arques capitalines.

Sembla clar que Kadírov està en condicions de satisfer-los i que, per tant, els textens podran viure en un ambient més pacífic, però no pas més lliure. Es desprendran del control de Moscou, però hauran de respectar les regles de joc del tribalisme històric. Segurament, ho prefereixen així. L’asfíxia autòctona sol ser més passadora que l’aliena.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!