Diletant i dissonant
El bloc de Pere Torres
Shimon Peres aplaudeix la invasió de l?Iraq pels Estats Units, tot i que critica el fet que no preparessin l?endemà de l?ocupació. És molt dur amb la gent que ha atacat aquesta guerra. Després de recordar la tirania de Saddam Hussein, pregunta directament:
Els que s?han manifestat contra l?atac nord-americà, per què no es manifestaven en contra de Saddam?
Com que jo vaig ser un dels milions de ciutadans europeus que van sortir al carrer per a mostrar la nostra disconformitat i el nostre rebuig d?aquella guerra ?hauria de dir més aviat aquesta, perquè encara continua?, em sento interpel·lat pel líder laborista israelià i, educat com sóc, opto per contestar-li.
Per què no em vaig manifestar contra Saddam i sí contra la guerra? Esgrimiré només tres motius: un de sarcàstic, un d?intuïtiu i un d?egoista.
El sarcàstic. Perquè, durant molts anys, els mateixos que el volien derrocar ens l?havien presentat com l?home bo. Com el líder àrab que mantindria a ratlla el fonamentalisme de Khomeini i mantindria unit l?Iraq, una país de tiralínies fàcilment disgregable. Com la garantia del subministrament de petroli i un aliat contra l?expansió del comunisme a l?Àsia central. Després de tant de temps de sentir-ne cantar les meravelles, se?m feia difícil manifestar-m?hi en contra!
L?intuïtiu. Perquè els arguments que es feien servir per anar contra Saddam no eren creïbles. No se?l volia fer fora per genocida, per autòcrata sanguinari, per lladre i corrupte… Totes aquestes explicacions van venir després, quan va demostrar-se que les dues justificacions principals ?la fabricació d?armes de destrucció massiva i el suport a Al-Qaida? eren falses. Avui, molts pensem que les noves explicacions (la democràcia, l?estabilització de la regió…) també són falses.
L?egoista. Perquè Saddam no representava cap amenaça per a la meva seguretat, encara que reconec que ho era per als seus veïns. Tanmateix, per a mi, era un risc confinat a una bona distància i em temia ?com es temia tanta gent? que, si s’actuava a la brava, la inseguretat creixeria, el perill s?estendria, un conflicte local es transformaria en un conflicte mundial. I així ha estat.
Comprenc que Shimon Peres patís per culpa de l?Iraq de Saddam Hussein, sobretot quan aquest va començar a flirtejar amb la causa palestina per a fer-se més simpàtic a la resta del món àrab. Tanmateix, ell hauria de comprendre que nosaltres patíssim anticipadament per les conseqüències d’un Iraq sense Saddam Hussein (si més no, sense un Saddam destronat per una invasió occidental).
No ens manifestàvem contra la guerra per estar d?acord amb Saddam, per compartir la seva política… ni tan sols ens queia bé i desitjàvem, la majoria, que la pressió diplomàtica internacional el fes plegar. Ens manifestàvem contra la guerra perquè volíem defensar la nostra seguretat, encara que ho disfresséssim amb proclames pacifistes.
Confio que el senyor Shimon Peres, com a dirigent d?un poble que tant ha de vetllar per la seva seguretat perquè la sent constantment assetjada, entengui i respecti que nosaltres també volguéssim vetllar per la nostra.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo també vaig anar a la primera manifestació a Barcelona contra la guerra a l’Iraq. Des de llavors espero les convocatòries contra les guerres de Txetxènia, Darfur,…