Diletant i dissonant

La revista sueca Glamour va indagar, fa uns mesos, quina dona d’aquell país tenia el cos més abellidor segons l’opinió dels seus compatriotes. Va guanyar la princesa Magdalena, que va avançar en aquest rànquing reconegudes actrius i presentadores televisives. Vint-i-quatre anys molt ben portats, que causen l’enveja i l’admiració del seu poble. En realitat, contra el que pugui semblar, d’aquesta manera està complint el seu deure, perquè… quina altra pot ser la funció d’una monarquia moderna en una democràcia avançada que ser un símbol amb el qual la gent es pugui identificar orgullosament?

Fugim, ara, de la situació de Catalunya, que sol distorsionar la serenitat del nostre enfocament de les qüestions règies. Situem-nos mentalment en aquells països europeus en què aquesta institució conviu sense problemes amb democràcies sòlides: els Països Baixos, Noruega, Suècia, Dinamarca, Luxemburg… En un grau inferior, el Regne Unit i Bèlgica.

És evident que aquestes monarquies no tenen cap funció política, ni tan sols el paper moderador que solen exercir els presidents de les Repúbliques parlamentàries. En canvi, si ens hi fixem bé, observarem que funcionen bé com a símbol. Tenen una alta acceptació social i, al mateix temps, són un constant centre d’atenció. Quan algun dels seus membres celebra un esdeveniment emotiu (noces, naixements, funerals…), una pila de gent s’hi sent identificada, com si passés a la seva família. Quan, ben contràriament, algun d’ells té una conducta reprovable, el grau d’indignació i de repulsa és molt alt.

En aquest últim cas, sempre hi ha la lectura interessada del qüestionament d’una institució sufragada amb diners públics. Tanmateix, per interessada, és errònia. La indignació no sorgeix davant un malbaratament dels nostres diners, sinó del sentiment de traïció al símbol col·lectiu que representen.

Des de la intel·lectualitat d’esquerres, sempre s’ha volgut analitzar el fenomen monàrquic a partir de les premisses de dominació-submissió o d’explotació econòmica i, per això, no acaben de comprendre’l ni interpretar-lo. No negaré l’evidència que les cases regnants –incloses les catalanes, quan n’hi havia– sempre s’han beneficiat del poble i que, en molts períodes de la història, n’han abusat criminalment. Tanmateix, hi ha uns lligams que van més enllà d’aquesta relació econòmica, que justifiquen la seva persistència a països cultes i pròspers i que expliquen la pervivència de l’interès per les seves famílies reials en aquells que les han destronades.

És aquesta funció simbòlica. Contra el que sostenen els cànons economicistes –des del neoliberalisme al marxisme–, l’homo oeconomicus no és el nostre principal paradigma, ni tan sols en les decisions econòmiques. El pes dels símbols és, en general, molt més important. Dels símbols religiosos i dels símbols polítics. Per això, els monarques que han estat prou llestos d’adonar-se’n han jugat hàbilment la carta del simbolisme.

En resum, qui vulgui la república com a règim hauria de ser-ne molt conscient. No n’hi ha prou amb pensar una altra estructura de l’estat, també cal trobar símbols substitutoris amb el mateix atractiu, amb la mateixa potència i versatilitat perquè molta gent es vinculi a través seu amb la identitat compartida.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!