Diletant i dissonant

En els prolegòmens d?aquesta batalla campal que seran les eleccions franceses, es va filtrar la notícia ?pel que sembla tergiversada? que la candidata socialista havia dissimulat el seu patrimoni immobiliari per a esquivar el fisc. En aquella ocasió, va reaccionar bé: va fer pública la relació de les seves propietats. I, així, va propiciar una reacció en cadena de tots els altres candidats: només faltaria que la Royal sortís reforçada electoralment gràcies a aquesta maniobra de transparència!

Francament, a mi m?atreu poc conèixer la riquesa dels candidats si no l?han adquirida il·legalment. M?interessa molt més saber quina és la seva capacitació per a exercir el càrrec al qual propugnen. I confio que els mecanismes de control de l?Estat ja garantiran que, durant el seu mandat, continuïn complint la llei i no siguin afavorits personalment per operacions impròpies.

No obstant això, donada la publicitat que han fet d?aquesta sucosa informació, no me’n vaig saber estar de repassar-la (també sucumbeixo a les revistes del cor quan estic a la sala d?espera del metge tot i que no reconec la majoria de persones a qui dediquen aquells extensos reportatges fotogràfics). Ja he dit alguna vegada que la tafaneria forma part de la idiosincràsia humana.

Doncs bé, si miraves les declaracions de béns dels aspirants -en aquell moment, encara no s’havien formalitzat les candidatures-, t?adonaves que cap d?ells no és un pelacanyes. Tots tenen una renda envejable que, a més a més, solen invertir en immobles.

Em va sorprendre ?i, potser, no hauria d’haver estat així? que les dues precandidates ecologistes també pequen d?aquest vici: Corinne Lepage reconeixia ser propietària de tres cases (dos apartaments a París i un xalet a Cabourg) mentre que Dominique Voynet en declarava dues (una a Montreuil i una altra a la Bretanya). Em pregunto quin discurs deuen fer sobre les segones residències?

Podria ser que combatessin l’ocupació de territori, especialment a les zones sensibles del litoral i la muntanya, mentre elles gaudeixen de diverses propietats. Ho desconec i, per això, és millor no comentar-ho. Si recullo aquesta  notícia, és perquè em remet a casos ben coneguts d?incoherència entre allò que defensen certs polítics i allò que practiquen: sacralitzar l’escola pública però dur els fills a la privada, aconsellar l’ús del transport públic però no desenganxar-se del cotxe particular, impedir la urbanització d’espais naturals però tenir-hi una residència oficial de vacances, criticar la poca cultura de lloguer però viure en una casa de propietat, reivindicar la importància de la llengua però no haver fet l’esforç de parlar-la correctament…

No es pot proclamar una política general i pensar que, pel fet de ser qui ets, pots constituir-ne una excepció.

Altres articles de la sèrie:

1. La victòria improbable de Bayrou (28-2-2007)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!