Diletant i dissonant

El passat 14 de gener, l’historiador Niall Ferguson començava un article seu al Daily Telegraph amb l’extracte d’un memoràndum privat del Secretari de Defensa al President sobre l’Iraq.

Algunes frases del memoràndum són reveladores (en traducció lliure):

Estic molt preocupat per l’Iraq. M’heu encomanat una tasca quasi impossible. […] Gairebé no hi ha cap diari que no sigui contrari a la nostra permanència en aquell país. […] Qualsevol govern alternatiu que pugui formar-se guanyarà popularitat si n’ordena la immediata retirada. […] Si ells no ens demanen que ens hi quedem i ho fem marcant els nostres requisits pel que fa a un control eficient de la situació, hauríem de retirar-nos abans d’acabar l’any. […] Estem gastant milions cada any pel privilegi de viure sobre un volcà sense que ens ho agraeixin i sense estar en condicions de treure’n res de profit.

La filtració d’aquest memoràndum era un joc de mans. No és que Ferguson s’hagués inventat el memoràndum. És que no en confessava l’autoria fins al final. El lector podia imaginar-se que es referia a un escrit destinat al president Bush, però no. Era un text de Winston Churchill, redactat el dia 1 de setembre de 1922 i adreçat a David Lloyd George, primer ministre del Regne Unit. Aleshores, Churchill era Colonial Secretary, és a dir, el ministre responsable de les colònies britàniques.

Han passat més de 80 anys i tot sembla indicar que s’han repetit els mateixos errors.

La guerra és un afer molt seriós, que no admet frivolitats. Com es va poder envair un país sense analitzar profundament la seva història i la seva sociologia? Com es volia sortir victoriós d’aquesta contesa amb tan poca preparació? Si fos una ràtzia, encara; però es tractava d’una ocupació, amb l’enderrocament d’un règim i la promesa de democràcia i prosperitat.

Per a aquells que consideraven la guerra com una opció necessària, ha de ser alarmant que s’emprengués amb una frivolitat i una displicència impròpies d’un exèrcit tan poderós. En comptes d’arreglar els problemes que prometia, els ha enredat encara més.

Fer una guerra pot ser immoral; fer-la malament, és suïcida. El desastre que observem cada dia a l’Iraq –i totes les seves ramificacions– no es deu tant a haver fet la guerra i haver ocupat el país sinó a haver-ho fet tan malament, amb tanta insolvència i tanta presumpció.Si hi afegim que, per a molts, l’acció nord-americana fou, a més a més, il·legal i immoral, podem concloure que els resultats eren del tot previsibles.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!