És molt probable que no hagis sentit parlar del pian. És una malaltia tropical produïda per una espiroqueta –un bacteri filamentós– que provoca unes alteracions de la pell semblants a gerds o maduixes. Afecta sobretot infants i, si no es tracta, pot derivar en deformitats de braços i cames perquè ataca els ossos.
Si no n’hem sentit parlar amb la mateixa intensitat que la malària, la sida o l’èbola –altres malalties que també fan estralls a molts països tropicals– és per la reducció dràstica de la seva incidència gràcies a un intens programa d’eradicació que va promoure l’Organització Mundial de
la Salut entre 1950 i 1970.
L’èxit fou tan rotund que, al cap d’un temps, l’OMS va transferir la responsabilitat als governs de cada país –n’hi ha més d’una quarantena implicats– i va dedicar els seus esforços a altres malalties.
La jugada no ha funcionat. El pian torna a emergir, tant a l’Àfrica occidental com al sud-est asiàtic. Ara, l’OMS considera si ha de tornar a prendre les regnes de l’afer i implicar-s’hi de nou. Potser seria la millor solució.
Ara bé, la qüestió de fons és una altra: les malalties infeccioses exigeixen una atenció permanent per a mantenir-les en la seva mínima expressió. No es pot afluixar mai la guàrdia perquè de seguida recuperen el terreny perdut a força de vacunes i antibiòtics.
En aquest sentit, hi ha tres amenaces que, actualment, posen en tensió els nostres serveis de salut. La primera és el rebrot de malalties de què ja ens havíem oblidat. Es deu a la desatenció dels governs responsables o a la seva incapacitat de mantenir el nivell sanitari exigible a causa de la seva fallida institucional de molts països.
La segona és la globalització, amb l’exportació de malalties cap a zones verges a través de les persones que les incuben. A Catalunya mateix, ja s’ha alertat sobre la incidència de malalties que tenien una mínima expressió entre la població immigrant, causat per la inexistència dels deguts programes de vacunació als seus països d’origen. De vegades, podria haver-hi fins i tot un problema religiós que ho compliqui. Per exemple, fa poc va haver-hi controvèrsia al Regne Unit perquè un metge musulmà va assegurar que la majoria de vacunes eren substàncies prohibides per l’Alcorà en contenir productes derivats d’animals i que, per tant, els nens musulmans no s’havien de vacunar.
La tercera és l’abús dels antibiòtics, amb tractaments inadequats o inconclusos, que afavoreixen l’aparició de soques microbianes resistents i, per tant, més difícils de combatre. Un tribunal canadenc, per exemple, ha condemnat un pacient a estar tancat durant un any en un hospital perquè pateix una forma de tuberculosi resistent als fàrmacs i té un historial de recaigudes per abandó dels tractaments prescrits, de manera que ha esdevingut un perillós focus epidèmic per a la resta de la comunitat.
Al món occidental, hem assumit que tenim dret a la salut i que les administracions públiques han de fer el bo i millor per a garantir-lo. Sovint ens indignem quan hi ha col·lapses a urgències –causats per nosaltres mateixos en acudir-hi massa sovint sense necessitat real– o quan les llistes d’espera per a operacions menors s’allarguen mesos i mesos. No dic que estigui injustificada la queixa en aquestes situacions, però seria molt més equànim si, al mateix temps, fóssim conscients dels ingents esforços que costa mantenir-nos amb uns nivells tan baixos d’epidèmies greus malgrat amenaces i riscos tan notoris com els exposats. Si ens comparem amb la resta del món, som uns autèntics afortunats. Hauríem d’estar contents de la nostra sort.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!