Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
He fruit enormement, aquests dies, amb la lectura d’aquest compendi d’alguns dels contes escrits per l’escriptor català. Agrumollats tots ells en cinc llibres.
A final dels noranta, en Monzó decidí reescriure aquells vells i reeixits textos. Per començar, hom percep la diferència entre la prosa més barroca i lluent d’”Uf, va dir ell”, i la resta de treballs, més concisos, directes, de gran economia expressiva –amb el mínim oferint-ne el màxim-. En un esforç de depuració que deixa la prosa nua, i d’allò més efectiva.
En Monzó ha fet, amb contes, novel·les, i textos periodístics, una contribució cabdal en la difusió d’una llengua més moderna, llegidora, amb la difusió d’un estàndard potent, de gran volada, i públics potencialment amplis.
Me n’han agradat, i molt, tots els contes. M’agraden, però, especialment, “El perquè de tot plegat” i “Guadalajara”. Són excepcionals.
– Vuitanta-sis contes. Quim Monzó. Quaderns Crema. Setena reimpressió. Desembre de 2004. Barcelona.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hi ha un abans i un després de Quim Monzó en la literatura catalana moderna. La seva irrupció va representar una autèntica alenada d’aire fresc en el món de les lletres catalanes.
També m’agradaria destacar, entre els deixebles de Monzó, la prosa irònica, provocativa i irreverent de l’Empar Moliner. Trobo especialment punyents els seus articles periodístics i alguns contes curts.