Pere Meroño

Com passa el temps, ara fa un any del traspàs a Bangkok, més sol que un mussol mentre era a la sala d’espera d’un aeroport internacional, i d’una aturada cardíaca, d’en Manolo. Nascut a Barcelona un 27 de juliol de 1939, son pare feinejava a la SEAT, i la família residí molts i molts anys a la Ciutat Vella –al barri del Raval, a tocar de la plaça del Pedró-.

Autodefinit com a “periodista, novel·lista, poeta, assagista, antòleg, prologuista, humorista, crític, gastrònom, culé i prolífic en general”, en Manolo era un tot terreny, una deu de tendresa i d’humilitat i un esperit rebec. Un escarràs que feia de tot i prou bé (articles a l’AVUI, EL PAIS, llibres, conferències).

D’una gran popularitat gràcies a la seva llarga sèrie, de lladres i serenos, protagonitzada pel seu alter ego, l’inspector Pepe Carvalho, va conrear també la poesia i l’assaig.

A banda del camp periodístic i literari, en Manolo va singularitzar-se políticament. De ben jove entra a militar al Frente de Liberación Popular-FLP (conegut com a Felipe) una tercera via entre la socialdemocràcia i el comunisme. Al cap de poc ingressa al Partit Socialista Unificat de Catalunya-PSUC, treballant, sobretot, en la seva sectorial d’intel·lectuals. En Manolo va ser–ne membre del Comitè Central. Quan el suïcidi del partit, ingressà a Iniciativa per Catalunya-IC.

Haig de reconèixer que m’agradava d’allò més, en Manolo. Els seus escrits o columnes periodístiques de combat; les posicions clarament d’esquerres i contra el liberalisme i el capital; els llibres (el seu retrat lúcid i punyent d’un país i d’una societat, la nostra).

En Manolo fou una referència de primera en el panorama intel·lectual català. Una mena d’intel·lectual que, ai!, i dissortadament, ja no es porta –temps, els d’ara, d’aquiescència i grisor-. A casa nostra, només la Montserrat Roig, també comunista, jugà un rol semblant.

T’enyorem,  Manolo.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!