Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
La pressió de Bill Clinton va fer que israelians i palestins prenguessin seient en la taula de negociacions. Prèviament, Rabin i Arafat es van veure a soles. Tots dos, i els respectius guardaespatlles anaven armats fins a les dents. Un cop asseguts, tots dos van treure la ferralla i la dipositaren damunt la taula, esguardant-se amb ferotgia i en un clima tens i tallant (…)
De cop i volta, Rabin, el premier israelià, i general multicondecorat –director de les tropes israelianes que derrocaren, durant les guerra dels 6 dies, la coalició d’exèrcits àrabs que intentaren esborrar de la faç de la terra la presència jueva-, en un accés de franca franquesa va i li diu a Arafat:
“No vulgui saber les vegades que he mirat de pelar-lo!”.
A la qual inventiva, Arafat li respon:
“No fumi, i jo mateix, un fum de vegades he intentat llevar-li la vida”.
Dit això, el clima s’apaivagà, es trencà el glaç, i ambdós líders iniciaren una conversa, a cara de gos, franca, oberta, lleial, i edificaren un procés que la mort del general i socialista Rabin a mans d’un membre de l’extrema dreta israeliana va aturar i avortà fins ara mateix.
És per això, i per moltes coses més, que vaig lamentar i plorar la mort d’aquest jueu d’origen centreeuropeu. Un home valent, tossut, determinat. Convençut, com estic, que la pau es fa i es basteix entre falcons, no pas entre coloms.
Aquests dies ha fet 15 anys del magnicidi, durant un míting socialista. Sense Rabin, la pau fou impossible, esperem que ara i aquí, la separació amistosa entre els dos pobles, la construcció d’un estat palestí democràtic sigui una realitat tangible i neta.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Recordo quan el van matar. Jo era més jove, vivia a casa dels pares, i sortia els dissabtes a la nit fins a les tantes. L’endemà em vaig aixecar cap al migdia amb el cap emboirat i a la taula del menjador hi havia el diari (La Vanguardia). Vaig veure una gran foto de Rabin a la portada. Em vaig parar i vaig llegir-ne el titular. Vaig sentir una llambregada. No m’ho podia creure. Em van venir llàgrimes als ulls. (jo, que sóc propalestí). I recordo perfectament haver llegit que ens els mítings previs del Likud, amb Netaniauhu al capdavant, s’incitava a la violència contra el “traïdor “Rabin. I aquest sr. és ara el primer ministre d’Israel (i continua colonitzant els territoris ocupats i marejant la perdiu amb negociacions trampa amb Abbas).
Malgrat tot, espero que algun dia arribarà a Palestina una pau justa, amb dos estats democràtics i segurs.
Per cert, Pere, espero la teva anàlisi de les eleccions. He de dir-te que les teves opinions em van fer canviar a última hora de vot.