Pere Meroño

Fa uns dies,(…)

diversos països europeus de l’est, antics estats socialistes, han pogut engegar la lliure circulació transfronterera de persones i vehicles.

No és sobrer recordar que això fou degut, a les acaballes de la dècada dels 80, a l’enderrocament ciutadà del mur de Berlín i a la subsegüent no intervenció de l’exèrcit roig de la URSS.

El cas és que tant l’acord de Schengen que, entre altres coses, permet aquesta permeabilitat, com el mur de Berlín, em porten al cap una reunió de militants comunistes tot coincidint amb el principi de la fi que suposà la feliç destrucció d’aquell mur.

Va ser al carrer Ciutat, on hi havia la seu del comitè central del Partit Socialista Unificat de Catalunya, en una sala gran, la més gran de totes, on justament tenien lloc les trobades del màxim òrgan entre congressos del partit dels comunistes catalans. Al costat d’ella, es trobava l’antic despatx de l’etern, trenta anys, secretari d’organització del partit, en Josep Serradell “Román”, enemic públic número u de la policia franquista, mai no detingut. Una sala on hi havia tot de quadres d’en Tàpies, d’en Guinovart, d’en Viladecans, d’en Ràfols Casamada… la qual cosa donava fe de la proximitat d’aquells artistes a allò que era i representava el gran PSUC.

Teníem reunió de la Federació Universitària del partit. Professors, estudiants, personal d’administració i serveis… érem allà en conferència per debatre l’informe-balanç del darrer període, les propostes pel nou, i l’elecció de l’executiva de l’antigament totpoderosa, per bé que encara influent, Federació fundada, entre d’altres, per en Manuel Sacristán, l’Octavia Pellissa, en Xavier Folch, en Jordi Solé-Tura, un dels Goytisolo…

Durant aquells dies tenia lloc la novel·la per entregues, esperançadora i crua, de la caiguda del mur, l’ensulsiada de la República Democràtica Alemanya del senyor Erich Honecker. No oblidaré mai, però mai, els rostres de la setantena d’assistents: cares sorrudes, serioses, mutisme, cap comentari sobre allò que estava succeint, en viu i en directe; el final d’una malson i també d’un bell somni.

Si hi ha algun mot que pot resumir l’ambient de la sala és el de perplexitat. I també incredulitat i incertesa.

Poc sabíem nosaltres, comunistes catalans, les pluges i huracans polítics que, ben aviat, trucarien a la nostra porta. Un món començava a passar avall: moria el comunisme que havíem conegut.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!